Ja en parlarem, Jana

Esti­mada Jana,

Fa quasi tres anys em vas acom­pa­nyar a votar. De fet, em vas aju­dar a posar la pape­reta del sí-sí dins l’urna i l’àvia ens va fer una foto per immor­ta­lit­zar aquell moment. Te’n recor­des? Aquell dia els cata­lans sabíem que anàvem a votar de manera tes­ti­mo­nial, però jo et vaig pro­me­tre a tu que no tri­garíem gaire temps a acon­se­guir votar per la inde­pendència de Cata­lu­nya de veri­tat. Doncs aquest diu­menge, 1 d’octu­bre, farem el que et vaig pro­me­tre aquell dia. Vota­rem per la lli­ber­tat de Cata­lu­nya. Ho farem les gene­ra­ci­ons que ens ha tocat ser aquí en aquest moment. Però ho farem pen­sant en els que ja no hi són, els que els hau­ria agra­dat ser-hi i que d’una manera o altra van posar, com diu el nos­tre pre­si­dent Puig­de­mont, les bau­les de la mateixa cadena que ha fet que ara puguem ser en aquest moment trans­cen­dent. I ho farem, sobre­tot, pen­sant en tu i els que encara no teniu edat per votar, perquè tin­gueu la pos­si­bi­li­tat de viure en un país que us faci sen­tir ciu­ta­dans dig­nes.

Per­dona’m el to trans­cen­dent, Jana. Un dia ho entendràs. Ara tu ocupa’t del que t’has d’ocu­par. Ara ja estàs a P5 i tens coses impor­tants per apren­dre. M’ha agra­dat molt que el pri­mer que has fet aquest curs és escriure “PAPA” i “MAMA” i que hagis cre­gut que estar amb ells et fa sen­tir “ALE­GRA” (amb a final, ha! ha!). Dedica’t a jugar amb l’Aina, l’altra Aina, la Vinyet, l’Otger, en Roc i tots els com­panys de classe. A ser el nos­tre cen­tre de vita­li­tat quan ens reu­nim tota la família. A fer bri­llar els ulls dels teus besa­vis com només els devien bri­llar quan tenien la teva edat i tenien, com tu, tota la vida per viure.

Un altre dia, quan ja tin­guis edat per a altres coses, ja par­la­rem de com ens va cos­tar arri­bar fins aquest 1 d’octu­bre de 2017. Del que està pas­sant aques­tes set­ma­nes prèvies i del que pot pas­sar encara. De com el govern espa­nyol va envair l’auto­no­mia del govern català i les lli­ber­tats fona­men­tals dels cata­lans, públi­ques i pri­va­des. De com el govern hi va plan­tar cara ins­ti­tu­ci­o­nal­ment i de com la gent ha sor­tit als car­rers per defen­sar el sim­ple dret de poder deci­dir. I que, igual­ment que per a nosal­tres ja no és només una qüestió d’inde­pendència sinó de democràcia, per a Rajoy i el seu govern ja no és només un qüestió de la sagrada uni­tat d’Espa­nya, sinó del pànic que tenen de no poder-se man­te­nir en el poder, que és el seu mitjà de vida i el mur de con­tenció de la veri­ta­ble justícia davant la cor­rupció sistèmica que ells han ins­tal·lat a totes les estruc­tu­res de l’Estat.

Però no em facis cas, ara. Ja en par­la­rem quan vagis a l’ins­ti­tut i t’ho expli­quin a classe i vul­guis saber què vam fer nosal­tres aquells, aquests, dies deci­sius de la nos­tra història.