Del lliure albir

Vas néixer amb la capa­ci­tat de deci­dir, diu la cam­pa­nya ins­ti­tu­ci­o­nal —insur­rec­ci­o­nal, segons altres— de la Gene­ra­li­tat amb vista al referèndum d’auto­de­ter­mi­nació vin­cu­lant de diu­menge. Afir­mació política­ment con­tro­ver­tida, i també filosòfica­ment ago­sa­rada. És incon­ce­bi­ble en aquest món un ésser que neixi amb lli­ber­tat abso­luta, ja que les deci­si­ons que prendrà al llarg de la vida esta­ran con­di­ci­o­na­des pels hàbits incul­cats, l’edu­cació rebuda i l’experiència acu­mu­lada. Si bé el sufragi uni­ver­sal assu­meix la doble pre­missa que tots els elec­tors estan dotats de la intel·ligència sufi­ci­ent per cop­sar els pro i els con­tra de cada opció i de l’hones­te­dat necessària per aca­tar la decisió de la majo­ria, la història ens demos­tra que això no ha pas­sat mai ni pas­sarà. Per aquest motiu Bor­ges ha pogut dir que la democràcia és un abús de l’estadística; però l’accep­tem com el menys dolent dels sis­te­mes polítics, com un mal menor. En oca­si­ons en què es fa una con­sulta directa als ciu­ta­dans, com va ser el cas de la reforma de la Dia­go­nal, sem­pre hi ha qui argüeix que el comú de la gent no es pot fer càrrec dels con­di­ci­o­nants ni de les impli­ca­ci­ons tècni­ques de l’obra, però que tam­poc no en té l’obli­gació, perquè per això ha ele­git els repre­sen­tants polítics que han d’assu­mir-ne la res­pon­sa­bi­li­tat. Para­do­xal­ment, en matèries de més trans­cendència, que afec­ten la sobi­ra­nia esta­tal, es con­ti­nua apel·lant al lliure albir, que es pres­su­posa incon­di­ci­o­nat. Quan això es fa, tan­ma­teix, la raó ja ha estat subs­tituïda per ins­tints i sen­ti­ments, la mà de mor­ter de totes les demagògies.