Catalunya se’n va

Uns 10.000 agents de la Guàrdia Civil i la Policía Naci­o­nal són a Cata­lu­nya per impe­dir la votació de diu­menge. Però molta gent ja no se sent inti­mi­dada per la capa­ci­tat repres­siva de les ins­ti­tu­ci­ons de l’Estat. Ha per­dut la por. O no n’ha tin­gut mai, com els joves nas­cuts en democràcia, acos­tu­mats a bre­gar amb un futur pre­cari i incert. La volun­tat inti­mi­datòria dels vai­xells del port de Bar­ce­lona ha ser­vit de ben poc, i no és per les bro­me­tes que han des­en­ca­de­nat els dibui­xos de Piuet, tot i que ho han fet més fàcil. Aquells a qui Madrid tit­lla de tumul­tu­o­sos cri­den “els car­rers sem­pre seran nos­tres”. Si mai van dei­xar de ser-ho, els veïns se n’han tor­nat a apo­de­rar: de les vore­res, de les esco­les, dels cen­tres cívics, dels ins­ti­tuts púbics. Estan dis­po­sats a man­te­nir el caràcter pacífic i exem­plar de les mobi­lit­za­ci­ons mal­grat les pro­vo­ca­ci­ons. Saben com actuar quan un agent els requisa mate­rial elec­to­ral o vol iden­ti­fi­car-los. I és que després d’aquell dime­cres de deten­ci­ons a alts càrrecs del govern i d’escor­colls a seus i depar­ta­ments de la Gene­ra­li­tat, el bloc pro­re­ferèndum es va cohe­si­o­nar més que mai. Diu­menge, riua­des de gent ompli­ran els col·legis i els car­rers, i si algú requisa urnes que­darà retra­tat davant del món men­tre la resta manté vives les ganes de votar. Cata­lu­nya se’n va. Serà més tard o més d’hora, però la gent se sent sobi­rana. I la lli­ber­tat no es roba. Ni tan sols a cop de porra o d’impu­tació.