El que ja sabem

Les cir­cumstàncies de con­flicte, els encre­ua­ments de camins que supo­sen la neces­si­tat d’optar, pro­du­ei­xen tensió, però en defi­ni­tiva són cla­ri­fi­ca­dors. Cata­lu­nya i Espa­nya es tro­ben ara en una cruïlla. Hi ha qüesti­ons que ara són clares i abans no ho eren.

1) La ter­cera via és de moment morta. Ningú farà una oferta atrac­tiva per Cata­lu­nya. Si es fes ningú la voldrà accep­tar a Cata­lu­nya. Res és etern, però ara és el cas.

2) Un referèndum acor­dat no hi serà. El govern cen­tral tem que el resul­tat pugui ser favo­ra­ble a la inde­pendència. La situ­ació actual demos­tra la seva fac­ti­bi­li­tat. És un risc que no pot córrer; en con­seqüència, no l’auto­rit­zarà.

3) Els incon­ve­ni­ents per a la ciu­ta­da­nia si es pro­du­eix la inde­pendència, tan anun­ci­ats pels seus ene­mics, han que­dat des­men­tits. Tres exem­ples: no es cobra­ran les pen­si­ons, Cata­lu­nya que­darà fora de la UE, hi haurà fuga d’inver­si­ons... Les lleis i els fets demos­tren la seva fal­se­dat.

- La por que si Cata­lu­nya es declara inde­pen­dent no es podran cobrar les pen­si­ons és falsa. Els pen­si­o­nis­tes han cotit­zat a un orga­nisme d’estat i aquest ha de pagar-los les pen­si­ons perquè els les deu. Són seves. La UE no accep­ta­ria que aquest com­promís for­mal es violés i Espa­nya com a estat de dret no ho pot obviar. Viure a l’estran­ger no eli­mina el dret a cobrar als pen­si­o­nis­tes.

- Quant a l’esta­bi­li­tat del sis­tema, és aquesta més gran a Cata­lu­nya que a Espa­nya. La taxa d’ocu­pació és del 70% con­tra el 64%, els sala­ris més alts fan que la cotit­zació anual sigui a Cata­lu­nya de 6.365 € per per­sona, 8% més que a Espa­nya. El dèficit social a Cata­lu­nya és de 177 € per per­sona i a Espa­nya de 389 €. La segu­re­tat del sis­tema de pen­si­ons és més gran a Cata­lu­nya.

- La por que si Cata­lu­nya es declara inde­pen­dent que­darà fora de la UE està injus­ti­fi­cada. Els cata­lans són espa­nyols men­tre no renunciïn a la seva naci­o­na­li­tat, és un dret que ningú els pot detreure, tam­poc l’Estat espa­nyol, i en tant que espa­nyols són euro­peus. Cap trac­tat pre­veu què passa amb un estat fora de la UE en el qual tots els seus ciu­ta­dans són euro­peus. L’auto­ma­tisme d’expulsió no és pos­si­ble perquè no està pre­vist. S’haurà de nego­ciar.

- Les inver­si­ons estran­ge­res a Cata­lu­nya han estat les més altes de tota la història al pri­mer semes­tre d’enguany,1.572 M€, un 20% més que al 2016. Repre­sen­ten el 21% de les espa­nyo­les essent Cata­lu­nya el 19% del PIB espa­nyol.

4) El con­flicte es plan­teja ara en ter­mes de via­bi­li­tat legal, no econòmica ni finan­cera.

5) L’inde­pen­den­tisme, si vol avançar, neces­sita aple­gar altres grups polítics a les seves rei­vin­di­ca­ci­ons. Avui la defensa dels drets civils vio­len­tats de manera irres­pon­sa­ble en els dar­rers dies per un jut­jat, que sem­bla que faci una cro­ada jurídica­ment amb poc suport, pot ser una palanca que els faci gua­nyar força.

6) Els polítics han gua­nyat cre­di­bi­li­tat. Pels inde­pen­den­tis­tes el govern de la Gene­ra­li­tat ha demos­trat el seu coratge. Pels par­tits de dre­tes i també certs uni­o­nis­tes Rajoy fa el que ha de fer i evi­tarà el referèndum, tal com havia promès.

7) El pas­sat no tor­narà. La situ­ació a Cata­lu­nya ha can­viat per sem­pre. A Espa­nya, pot­ser, també.

8) Si els inde­pen­den­tis­tes volen decla­rar la inde­pendència neces­si­ten una rati­fi­cació for­mal que hi ha una majo­ria de cata­lans a favor. La inde­pendència reque­reix reco­nei­xe­ment inter­na­ci­o­nal. Sense la demos­tració d’aquesta majo­ria el reco­nei­xe­ment no hi serà. Si no hi és, la inde­pendència és invi­a­ble. Una DUI està abo­cada al fracàs. És pro­ba­ble que suposés un dany greu per la ines­ta­bi­li­tat que impli­ca­ria. La qüestió per a les parts en con­flicte és què cal fer a par­tir del 2 d’octu­bre. Si, com és ine­vi­ta­ble, hi ha d’haver una nego­ci­ació, qui­nes són les opci­ons de cada banda per ini­ciar-la en les millors con­di­ci­ons pos­si­bles? La situ­ació actual és difícil­ment sos­te­ni­ble perquè és ines­ta­ble. És menys sos­te­ni­ble per Cata­lu­nya que per Espa­nya.

Si no hi ha arreu lli­ber­tat per votar l’1 d’octu­bre, i per tant el resul­tat del referèndum no és con­clo­ent, serà neces­sari un pla. No se’n veu altre que unes elec­ci­ons que per­me­tin saber quants ciu­ta­dans estan a favor d’una opció o de l’altra. És encara pos­si­ble un acord en el qual Cata­lu­nya vegi reco­ne­gu­des les seves rei­vin­di­ca­ci­ons essen­ci­als i sigui això un camí a fites ulte­ri­ors, si els cata­lans ho volen, tal com va pas­sar a Irlanda al 1921. No nego que per­so­nal­ment crec que en Mic­hael Collins tenia raó i l’Éamon de Valera no. El pri­mer era par­ti­dari d’accep­tar l’ampli auto­no­misme ofert pel Regne Unit i el segon volia direc­ta­ment la inde­pendència. El Par­la­ment irlandès va votar per l’auto­no­mia... i anys més tard va arri­bar la inde­pendència.

La soci­e­tat cata­lana és rica, té un PIB per sobre de la mit­jana de la UE, els drets dels ciu­ta­dans i ser­veis públics són de qua­li­tat... Aquest és el límit de la rei­vin­di­cació, no mal­me­tre aquest bé. Fer com­pa­ti­ble el seu man­te­ni­ment amb l’objec­tiu polític que, pels que el defen­sen, és viure millor i no pit­jor.