Un diumenge qualsevol

Es fa molt difícil que­dar-se amb una sola idea, amb només una imatge o detall. La jor­nada del pri­mer dia d’octu­bre ha estat tan xocant i memo­ra­ble, esfereïdora­ment inver­sem­blant, dolo­rosa en la seva feli­ci­tat, que pot­ser no la podrem aca­bar de pair fins d’aquí a molts mesos. Una cosa és segura: aquest 1 d’octu­bre ja és una fita. Després del 9N es va dir que el poble català ‘s’havia agra­dat’; ara podem dir que hem mera­ve­llat el món. No es tracta d’ensa­bo­nar-nos, ni de moti­var-nos encara més perquè segu­ra­ment els dies que vin­dran seran —em temo— també bru­tals. Però és ben cert que hem estat a l’altura.

Per­so­nal­ment volia dor­mir al meu col·legi elec­to­ral. Vaig veure que no em neces­si­ta­ven. Vaig mal dor­mir tota la nit, fins que a les 5:30 de la mati­nada ja guai­tava a Twit­ter, i ja veia que hi havia cin­quanta per­so­nes fent munt a la porta de l’ins­ti­tut de secundària on se’ns hi espe­rava. Allà ja hi era poc després. I era increïble veure aque­lles cares.

Gent de totes les edats, insom­nes, espe­rançats, sense por, amb ganes de donar la cara pel país. Hi havia inqui­e­tud. Els mos­sos ron­da­ven per les vore­res. Ningú sabia què podia pas­sar. Però final­ment una pare­lla de mos­sos tan sols va aixe­car acte i que­da­ren una mica lluny, cus­to­di­ant les ana­des i vin­gu­des. Tot sem­blava que havia d’anar bé. El sol sor­tia en un cel enca­po­tat.

I van arri­bar les urnes. Algú va plo­rar. S’impo­sava un silenci reve­ren­cial. Van dema­nar qui volia d’entre nosal­tres for­mar part de les meses. I a ningú li va tre­mo­lar la veu. No s’hi valien de res les ame­na­ces ben pre­sents del Govern de Madrid, les mul­tes que poden arruïnar gai­rebé totes les famílies. I es va obrir amb total nor­ma­li­tat.

Sense haver votat vaig tor­nar a casa, a esmor­zar i bus­car la família. Lla­vors les imat­ges ana­ren arri­bat a la tele­visió. La poli­cia mili­tar ata­cava; tren­cava vidres, parets, fins i tot, bus­cava urnes amb un fre­nesí de ter­ror, asso­tava votants, arros­se­gava pels cabells els que feien resistència pacífica. Qual­se­vol per­sona mínima­ment sen­sata i sen­si­ble s’esfe­re­eix en veure això. Apa­llis­sa­ven gent nor­mal: senyors de cabells blancs, jubi­la­des, mares de família, jove­nets. Les cames et comen­cen a tre­mo­lar. Les notícies que arri­ba­ven deien de tot: tan­ca­ven col·legis, hi havia gent amb feri­des greus, s’empor­ta­ven les urnes enmig d’esti­ra­des gro­lle­res. La der­rota sem­blava garan­tida.

Però vaig tor­nar al col·legi. I això és el que no obli­daré mai. Mai men­tre vis­qui. Lla­vors la cua feia més d’un quilòmetre, i tots, tots els que hi eren, sabien què estava pas­sant arreu del país. Molts por­ta­ven auri­cu­lars i ho escol­ta­ven per la ràdio; d’altres ho seguien per les xar­xes. I no s’arron­sava ningú. En qual­se­vol moment podien venir a per nosal­tres; i allà seguíem. Ja sota la pluja.

Els més grans se’ls dei­xava pas­sar abans. I quan sor­tien se’ls aplau­dia; i ells aixe­ca­ven la mà perquè sabien que havien vençut. La cua anava molt lenta. Per Twit­ter, no dei­xa­ven de caure imat­ges san­go­no­ses. Càrre­gues. Cops de porra. Final­ment pilo­tes de goma. Però a la nos­tra cua no dequeia l’ànim. Hi havia una mes­cla única d’espe­rança, indig­nació, orgull. Veri­tat. Perquè estàvem allà per fer sen­tir —per fi!— una veri­tat. La veri­tat d’una país que s’ha can­sat de dema­nar perdó, de pido­lar auto­go­vern, de depen­dre d’una pre­potència sorda.

La veri­tat de qui vol dir que sí, i no entén de lleis que vul­guin fer-li creure que no pot, que no és com­pe­tent, o que el futur dels seus fills depèn de les arbi­tra­ri­e­tats mes­qui­nes d’un poder cen­tral que no el res­pecta, tot i voler-ne els recur­sos.

No han estat capaços de donar-li a Cata­lu­nya un auto­go­vern a l’alçada de les seves neces­si­tats. Era així de sen­zill, en el seu moment. Però fer-ho els hau­ria cos­tat la pol­trona. Espa­nya s’assenta ara en l’odi a Cata­lu­nya. No poden ni volen fer con­ces­si­ons. No pac­ta­ran ara un referèndum. L’única espe­rança és que l’UE aturi la bru­ta­li­tat que caurà sobre la nos­tra classe política només d’apun­tar cap a la DUI.

Els resul­tats són un detall més, encara que s’hagi arri­bat a les xifres del 9N, sota les botes de la repressió, ho fa tot més increïble. Cata­lu­nya no podrà obli­dar mai això. És una data més en la història de les infàmies que ha hagut de patir el país des de fa tres segles. Tot es juga ara a escala euro­pea. L’UE no pot con­sen­tir dins els seus límits més repressió. Això la posa en perill a ella mateixa. Han de forçar l’estat espa­nyol a accep­tar que la nació cata­lana té dret a ser. Arri­bats fins aquí, no té sen­tit voler enten­dre’s amb qui ha estat capaç dels pit­jors des­propòsits.