El gol de Munilla

El relleu epis­co­pal de Juan María Uri­arte, bisbe de Sant Sebastià, ha gene­rat més polèmica de la que calia espe­rar en l'actual situ­ació de l'Església, en la qual l'aire reno­va­dor del Con­cili Vaticà II ja sem­blava del tot ine­xis­tent. Però heus ací que la vida no deixa mai de donar-nos sor­pre­ses. Algu­nes de les quals, com aquesta, val la pena con­si­de­rar detin­gu­da­ment, ja que, al meu enten­dre, és una sor­presa molt alliçona­dora. En pri­mer lloc, per la per­so­na­li­tat del bisbe que ha dei­xat la diòcesi per raó d'edat i per obediència al dret canònic. Però no per raons de salut ni per manca de capa­ci­tat de tre­ball. Uri­arte podria –ara mateix– pre­si­dir una hipotètica diòcesi amb tots els cape­llans que van sig­nar el mani­fest de refús al nou bisbe de Sant Sebastià, José Igna­cio Muni­lla, un vell cone­gut de la casa, ja que, abans de ser nome­nat bisbe de Palència, va ser rec­tor de la parròquia de Zumar­raga, d'aquesta mateixa diòcesis. La per­so­na­li­tat del nou bisbe com­ple­menta la lliçó que es desprèn del relleu epis­co­pal.

En efecte: si tenim en compte que el nom­bre de cape­llans que van sig­nar el mani­fest és gai­rebé el 80 per cent del total (con­cre­ta­ment, 131 cape­llans), la hipòtesi que esmentàvem gai­rebé que es con­ver­teix en tesi: Uri­arte podria seguir gover­nant pas­to­ral­ment la diòcesi de Sant Sebastià sense que s'alterés res de res, i gover­nar-la, a més, ober­ta­ment. Men­tre que el nou bisbe Muni­lla, amb la resta de cape­llans, seria apro­xi­ma­da­ment un nou Lefev­bre, un bisbe cismàtic que ha sem­brat la divisió a la diòcesi, de tal manera que es podria par­lar de dues diòcesis en una: la gran, que con­ti­nu­a­ria igual com estava, i la petita, que ani­ria fent a l'ombra gran, o bé dins el ven­tre matern de la diòcesis de Sant Sebastià. Els fets són els fets. I d'aquí que el que pre­te­nia ser tan sols una hipòtesi acabi sent, en el llen­guatge dels fets, una tesi: «La diòcesi de Sant Sebastià divi­dida pel bisbe cismàtic Muni­lla.» Aquest seria, pro­ba­ble­ment, el titu­lar de premsa que hauríem lle­git. I que no hem lle­git, mal­grat que la rea­li­tat és més tos­suda que qual­se­vol dels moltíssims con­ven­ci­o­na­lis­mes que uti­lit­zem sovint per enver­nis­sar la rea­li­tat del color que més ens convé. I diria que, sense voler, acabo de defi­nir el «rela­ti­visme» que el papa Rat­zin­ger va con­dem­nar des de l'inici del seu pon­ti­fi­cat. Quan­tes vega­des no suc­ce­eix que, en con­dem­nar una cosa, ens estem con­dem­nant nosal­tres matei­xos, sense ni ado­nar-nos-en. I és que, tant en l'àmbit teòric com en el pràctic, Rat­zin­ger és, dins el món eclesiàstic, la per­so­na­li­tat que ha rela­ti­vit­zat més la doc­trina del Vaticà II. I, tan­ma­teix, ningú no ho diria, ja que ben sovint s'hi refe­reix. Té el Con­cili als lla­vis, però no al cor. Això mateix passa amb els bis­bes ultra­con­ser­va­dors, altra­ment dits fona­men­ta­lis­tes: citen cons­tant­ment l'Evan­geli però estan molt lluny d'encar­nar-lo en les seves vides. Juan Igna­cio Muni­lla fou nome­nat bisbe de Sant Sebastià, gràcies –pre­ci­sa­ment– a la seva ben meres­cuda fama de con­ser­va­dor irre­duc­ti­ble. S'explica, doncs, que el refús tan majo­ri­tari no tingués res a veure, en aquest cas con­cret, amb el naci­o­na­lisme basc ni tam­poc amb la llen­gua com a pri­mer signe d'iden­ti­tat. Muni­lla és basc i parla per­fec­ta­ment l'èuscar. Sim­ple­ment, no és la per­sona «idònia» per subs­ti­tuir el bisbe Uri­arte. No hi ha cap garan­tia sobre una pos­si­ble con­tinuïtat en el tre­ball pas­to­ral que s'ha rea­lit­zat durant el pon­ti­fi­cat d'Uri­arte, sinó al revés: hi ha garan­ties, d'acord amb l'experiència dels dar­rers vint anys de l'Església, que no hi haurà con­tinuïtat, mal­grat que en la forma segur que ho sem­blarà. És més: sem­blarà fins i tot que els «dis­si­dents», com ja se'ls ano­mena, són una mino­ria. I no és així: són –numèrica­ment– els matei­xos. No sols no hi ha hagut cap retrac­tació pública, sinó que hi ha hagut rea­fir­mació, o bé, si es vol, sim­ple­ment «coherència» amb el con­tin­gut del mani­fest: Muni­lla no és la per­sona idònia. En con­seqüència, l'endemà de pren­dre pos­sessió del govern pas­to­ral de la diòcesi, hi hagué un munt de dimis­si­ons, que no poden ser més sig­ni­fi­ca­ti­ves. Dimis­si­ons que comen­cen pel vicari gene­ral de la diòcesi i que aca­ben amb els vica­ris de pas­to­ral, que no són pocs, i amb unes quan­tes dimis­si­ons més que apro­xi­ma­da­ment són la torna de les ja esmen­ta­des. Les coses com siguin, i de moment són així: dues diòcesis en una de sola. Ja veu­rem què pas­sarà. La gran i postissa ovació amb què es va rebre la presa de pos­sessió de Muni­lla va tenir quel­com de presa de pèl. Aque­lla ovació, més pròpia d'un estadi de fut­bol que d'una cate­dral, va sonar com si Muni­lla acabés de mar­car un gol. I en rea­li­tat, el va mar­car. Només que va ser en pròpia porta. Gol de der­rota i no de victòria.