Gràcies!

Han pas­sat molts dies i, sobre­tot, mol­tes coses. I també se n’han dit i escrit mol­tes i molt més ben expres­sa­des del que jo seré capaç d’expres­sar. Però no vull dei­xar pas­sar l’opor­tu­ni­tat que m’ofe­reix aquest espai per donar espe­ci­al­ment les gràcies a les per­so­nes que diu­menge van pro­te­gir durant hores i hores el col·legi elec­to­ral del pavelló de Palau a Girona. Les colum­nes d’opinió sem­pre són per­so­nals, però aquest vull que ho sigui més que mai per dir: gràcies! No ho vaig poder fer diu­menge aca­bada una jor­nada elec­to­ral que havia estat tensa, per defi­nir-la suau­ment. I ara el sen­ti­ment de cul­pa­bi­li­tat m’empeny a fer-ho sí o sí. Sen­ti­ment de cul­pa­bi­li­tat perquè no va ser fins que va aca­bar la jor­nada que no vaig ser cons­ci­ent de la sort que havia tin­gut i com de segura havia estat des del pri­mer moment allà dins. Perquè durant tot el dia vaig ser dins un col·legi que s’havia con­ver­tit en una mena de for­ta­lesa, pro­te­gida per una mul­ti­tud que feia pràcti­ca­ment impos­si­ble l’actu­ació de la Guàrdia Civil o la Policía Naci­o­nal, a menys que vol­gues­sin pro­vo­car una mas­sa­cre. He lle­git que en algun moment hi havia al vol­tant de 4.000 per­so­nes allà fora. M’és igual quants eren. El cas és que van acon­se­guir que ni inten­tes­sin pas­sar. I ara em sento cul­pa­ble per haver patit; per haver tin­gut por; per haver fet ins­tin­ti­va­ment un pas enrere quan algú cri­dava “que venen, que venen!; per haver dema­nat a les per­so­nes que venien a votar que no mar­xes­sin, que no ens dei­xes­sin sols, fins a fer-me pesada. I no van mar­xar. I no van per­dre l’acti­tud cívica, pacífica i fes­tiva. I per això encara em sento més cul­pa­ble, per haver tin­gut por entre tanta pro­tecció, quan en altres col·legis no van tenir tanta sort. No eren prou i les for­ces de segu­re­tat de l’Estat van apro­fi­tar aquesta feblesa. El que mereix més agraïment és que el que pas­sava en altres col·legis, les imat­ges de la violència de què eren vícti­mes les per­so­nes que els defen­sa­ven, no van espan­tar ningú. Al con­trari, espe­ro­na­ven. Fora el pavelló de Palau hi havia cada vegada més gent diri­gida per uns magnífics mes­tres de cerimònies, els Bom­bers, dis­po­sats a rebre les pri­me­res gar­ro­ta­des. Ells s’han con­ver­tit aquests dies en un símbol, però no podem obli­dar que tot això no hau­ria estat pos­si­ble sense el suport de milers de per­so­nes anònimes. Per tot això i molt més, mol­tes gràcies.