Problema d’Estat

De mica en mica ha anat tra­ient el cap a l’escena pública. Una ban­dera per aquí, una apa­rició per allà i una con­cen­tració més enllà. Es comença així i s’acaba fent acte de presència en totes les grans mobi­lit­za­ci­ons. Ara ja a cara des­co­berta. I a gar­ro­ta­des. Una de les grans fan­ta­sies ali­men­ta­des en els dar­rers anys és que a Espa­nya no hi ha extrema dreta. El fet que no hi hagi un par­tit ultra com exis­teix en altres països s’explica perquè segu­ra­ment sem­pre s’han sen­tit prou còmodes amb els postu­lats d’altres for­ma­ci­ons, com el PP. Hi con­vi­vien for­ces més o menys resi­du­als que fins fa uns anys només es dei­xa­ven veure per Bar­ce­lona en la cele­bració del 12 d’octu­bre i poc més. Les coses han can­viat d’un temps ençà. I espe­ci­al­ment en els dar­rers mesos. Els hem reco­ne­gut davant de Cata­lu­nya Ràdio, impe­dint la nor­mal entrada i sor­tida de dipu­tats i polítics en un acte con­vo­cat per Units Podem a Sara­gossa, amb ban­de­res pre­cons­ti­tu­ci­o­nals i salu­ta­ci­ons fei­xis­tes a la mani­fes­tació de diu­menge per la uni­tat d’Espa­nya i reben­tant a base de cops la mobi­lit­zació de la Diada del País Valencià. Amb total impu­ni­tat. Sense que ningú els ho impedís. La legi­ti­mació de la violència porta a això. Que el govern espa­nyol i el rei ento­nin l’A por ellos i no con­dem­nin la repressió poli­cial de l’1-O ali­menta una extrema dreta que se sent cada cop més forta. I això no és un pro­blema per a Cata­lu­nya, és d’Estat.