Ara, a llegir

Reprenc el fil del final de l’arti­cle d’ahir. Dimarts, a tres quarts de vuit del ves­pre, en Jordi Puntí va tor­nar a la novel·la que està escri­vint, els aspi­rants a doc­tor van con­ti­nuar les tesis, els cui­ners van tirar a la sopa la sal justa i els fuma­dors van encen­dre el cigar­ret per l’extrem ade­quat i no pel fil­tre. El pre­si­dent Puig­de­mont aca­bava de fer bai­xar la tensió que feia dies i set­ma­nes havia fet que no estiguéssim per res. L’edi­tor Josep Lluch havia dit unes hores abans que les lli­bre­ries eren ple­nes de lli­bres expec­tants. Volia dir que les lli­bre­ries, pel motiu que dic, no feien negoci. A tres quarts de vuit pot­ser ja era tard per anar a la lli­bre­ria i els lec­tors ho van dei­xar per l’endemà. Jo, l’endemà a pri­mera hora era a cal bar­ber. Feia dies que em con­ve­nia.

Sí, molts van que­dar dece­buts: volien una decla­ració o pro­cla­mació de la inde­pendència efec­tiva i imme­di­ata. També dura­dora: la vam gau­dir vuit segons: els que van d’“assu­mir-la” a dei­xar-la en sus­pens. Bé, mai no havíem arri­bat a tant. Per a alguns insec­tes vuit segons és mitja vida si no és una vida sen­cera. Ara de debò: Puig­de­mont va fer la jugada mes­tra que altres ja han pon­de­rat: va sufo­car la tensió, va man­te­nir les sim­pa­ties inter­na­ci­o­nals que el “procés” con­cita i que amb una decla­ració d’inde­pendència imme­di­ata hau­ria vist vola­ti­lit­zar i va dei­xar l’Estat i els seus gover­nants en situ­ació d’accep­tar el diàleg o ser ells matei­xos els impul­sors de la inde­pendència. Dimarts a la tarda, Puig­de­mont era una de les per­so­nes millor infor­ma­des d’Europa i també més pres­si­o­na­des. Va actuar con­seqüent amb aques­tes infor­ma­ci­ons i pres­si­ons. Una nego­ci­ació s’albira. Nego­ci­ació o medi­ació com­pli­cadíssima, no només perquè l’Estat és capar­rut sinó perquè inva­lida el paper que li cor­res­pon­dria al rei, “àrbi­tre” i “mode­ra­dor” natu­ral. Com que això no es diu gaire, com que tot­hom menys el PP fa com si el rei no existís, jo insis­teixo a remar­car-ho.

A tres quarts de vuit del ves­pre, el PP, Ciu­ta­dans i el PSOE van que­dar des­col·locats, que­que­jants i rabiüts. Hau­rien desit­jat la decla­ració d’inde­pendència, volien Puig­de­mont a la presó. No el PSC. Em va fer l’efecte que Miquel Iceta, al con­trari dels por­ta­veus de Ciu­ta­dans i el PP, conei­xia prèvia­ment el dis­curs de Puig­de­mont. Ara veu­rem la seva capa­ci­tat per influir en el PSOE perquè eviti els dis­ba­rats que Rajoy pugui come­tre.

Abans d’una nego­ci­ació totes les parts exhi­bei­xen força per pagar-la cara. En el trans­curs, res del que trans­cen­deix és fia­ble: l’essen­cial es diu en secret. Lle­gim, sor­tim a sopar i que el bar­ber ens per­fili abans no ens haguem de tor­nar a exci­tar si els polítics, a qui per­toca la feina, ens dece­ben. A la tarda, Joan Ponç a La Pedrera.