Raó d’estat

Algú que a l’hora d’esmor­zar m’observa una cara impas­si­ble em pre­gunta: “Que no estàs indig­nat?” Ahir al ves­pre van ser envi­ats a la presó Jordi Sànchez i Jordi Cui­xart, els líders de l’ANC i Òmnium Cul­tu­ral. “Estic indig­nat i estic també enca­par­rat.” La pre­gunta, però, m’inco­moda perquè m’obliga a un afe­git que em fa que­dar com aquells pesats que ho saben i ho pre­ve­uen tot: “No estic, en canvi, sorprès.”

No ho estic gens. Ni de les deten­ci­ons d’ahir o les de fa dues set­ma­nes ni de les càrre­gues del dia 1 d’octu­bre ni de les coses judi­ci­als o poli­ci­als que han pas­sat o puguin pas­sar. Vam anar a una bata­lla desi­gual con­tra un estat, i l’estat res­pon amb la “raó d’estat” que Maquia­vel va fixar: “Quan hi ha en joc la sal­vació de la pàtria no s’ha de tenir en con­si­de­ració el que és just o injust, el que és pietós o cruel, el que és lau­da­ble o ver­gonyós, sinó que, dei­xant de banda qual­se­vol res­pecte, s’ha de seguir el camí que salvi la vida de la pàtria”, va escriure el flo­rentí que no es va inven­tar res sinó que va dei­xar per escrit el que és l’essència de la política des que algú va mar­car una rat­lla divisòria a terra i va dir “a par­tir d’aquí això és meu”. Obser­vem amb tris­tesa que Europa no ens dona suport. Europa, asso­ci­ació d’estats, es regeix pels pre­cep­tes fun­da­ci­o­nals de Maquia­vel que més tard el car­de­nal Ric­he­lieu, que no és un qual­se­vol en la història euro­pea de la raó i de l’estat va refi­nar. Davant la crisi cata­lana alguns estats hau­rien actuat de manera més afa­ble, més maquiavèl·lica, a la fi. El nos­tre és de mena bar­roer perquè és neòfit en democràcia i con­serva molta quin­ca­lla de les dic­ta­du­res suc­ces­si­ves que l’han gover­nat. Fem com­pa­ra­ci­ons impos­si­bles o fora de lloc: “Men­tre els cor­rup­tes pre­nen el sol, Jordi Cui­xart i Jordi Sànchez, els dos Jor­dis, són a la presó per orga­nit­zar mani­fes­ta­ci­ons pacífiques i democràtiques.” Els cor­rup­tes en lli­ber­tat poden des­pres­ti­giar el sis­tema judi­cial espa­nyol, però és un mal menor. La sal­vació de la pàtria és un objec­tiu fona­men­tal i obe­eix a unes regles a les quals els països, amb més o menys mati­sos, són com­pren­sius. Hi hauríem d’haver comp­tat. Però som poc lec­tors de Maquia­vel. La revo­lució dels som­riu­res... El som­riure de Maquia­vel, tal com es veu en el seu retrat, és un som­riure molt dife­rent del nos­tre.

Soc capaç, ja ho veuen, de posar-me en el lloc de l’adver­sari, d’enten­dre les seves raons. Hi ha algú en les seves files que enten­gui les nos­tres? Seria el punt de tro­bada dia­lo­gant que tant es reclama. El con­tin­gut d’El Príncep no es limita a la raó d’estat. Conté altres lliçons polítiques apro­fi­ta­bles, indica uns leni­tius con­tra la humi­li­ació política. On és la política? Els dos Jor­dis, dos ostat­ges, com a la guerra. Estic ate­mo­rit tant o més que indig­nat.