Gràcies, president!

Ales por­tes de l’apli­cació del famós arti­cle 155 per part del govern de Madrid i amb l’experiència del que hem vist fins ara en el tracte de la gent el dia 1 d’octu­bre o, més tard, amb l’empre­so­na­ment dels Jor­dis només per ser els caps visi­bles d’un movi­ment de resistència, estem sub­mer­gits, en el millor dels casos, en un sen­ti­ment de per­ple­xi­tat i des­con­cert que situa el futur imme­diat dins d’un marc ben impre­vi­si­ble. Per això et dedico, amic Car­les, amb tota la modèstia i alhora amb tot l’afecte, aquesta columna, ara que encara la puc escriure. Vés a saber, d’aquí a uns dies, què haurà de publi­car el diari, qui­nes infor­ma­ci­ons ens hau­ran de retrans­me­tre les ràdios i la tele­visió i qui­nes con­sig­nes s’hau­ran d’apli­car a les esco­les, per esmen­tar tres àmbits que tenen el cor robat als nos­tres adver­sa­ris. Et vull donar les gràcies per tot el que has fet, fas i faràs. Has estat fidel fins al final a la volun­tat de la gent. Els que et des­cri­uen com un obce­cat que has arros­se­gat qua­tre caps calents men­tei­xen deli­be­ra­da­ment amb tota la cara. Tant el pre­si­dent Artur Mas, accep­tant el que el poble li dema­nava i, després, fent un pas al cos­tat, per faci­li­tar el camí, com tu, assu­mint la res­pon­sa­bi­li­tat d’inten­tar fer via­ble el desig d’aquests gai­rebé dos mili­ons i mig de cata­lans que recla­mem la ple­ni­tud dels nos­tres drets, heu donat un exem­ple de dig­ni­tat. I tu ho has fet amb aquell aire gironí que com­par­tim, amb un punt d’iro­nia i gràcia en comp­tes de caure en l’insult i en la paraula gro­llera i cor­ro­siva, i t’hem sen­tit pro­per, molt pro­per, en pots estar segur. Per això, quan t’ano­me­nem, pres­cin­dim sovint dels adjec­tius de pro­to­col, tot i que tu pots pre­su­mir més que ningú de la teva hono­ra­bi­li­tat en grau super­la­tiu. Tens i et merei­xes la nos­tra admi­ració. Per això també ens fas patir, si més no per qual­se­vol humi­li­ació que hagis de sofrir pels que tre­uen la bilis per la boca. Vull creure que no s’atre­vi­ran a anar més enllà, en el segle en què vivim. Vista, però, la pas­si­vi­tat de la famosa Unió Euro­pea, també estem força dece­buts del ressò inter­na­ci­o­nal. Però, desen­ga­nyem-nos, ale­manys i fran­ce­sos d’ara no dei­xen de ser suc­ces­sors dels qui se’ns van rifar el 1714. I els gens i els interes­sos per­du­ren. Hau­rem de con­ti­nuar llui­tant, si pot ser de forma pacífica, sense donar el braç a tòrcer, i espe­rant que els cata­lans des­cafeïnats que mili­ten en altres sigles aca­bin fent-nos cos­tat. Comen­ten els ente­sos que aquesta set­mana pas­sa­ran mol­tes coses i els opti­mis­tes asse­gu­ren que, a la llarga, tot anirà bé. Com deia el can­tant, que tin­guem sort!