Un còctel de clàssics en ple segle XXI

Joc de trons és una gran sèrie tele­vi­siva. Ben produïda, excel·lent­ment inter­pre­tada, amb un guió bas­tant ben lli­gat, una banda sonora cine­ma­togràfica... Però en aquest edat d’or de les sèries tele­vi­si­ves que vivim, en què Joc de trons ha de com­pe­tir amb mol­tes altres pro­duc­ci­ons de gran qua­li­tat, quin és el secret del feno­men? Mal­grat que és dins del gènere fantàstic, Joc de trons enganxa igual­ment els afi­ci­o­nats del gènere que un públic més hete­ro­dox. El secret? Joc de trons aporta molt poc de nou a la nar­ra­tiva tele­vi­siva perquè el que fa és explo­tar bri­llant­ment el que sem­pre fun­ci­ona: un còctel de clàssics en què es bar­reja la nar­ra­tiva russa del segle XIX, Shakes­pe­are i la mito­lo­gia gre­co­ro­mana. I tot ben deco­rat.