Hola, món

En aquests moments hi ha, simultània­ment, dues rea­li­tats ins­ti­tu­ci­o­nals. Una és una República Cata­lana, aca­bada d’estre­nar, que con­cen­tra la il·lusió i els esforços cívics de la major part de la soci­e­tat cata­lana. L’altra és el que queda d’una comu­ni­tat autònoma de règim comú, inter­vin­guda i política­ment arruïnada, que ha aca­bat a la pape­rera de la història per la pròpia volun­tat de l’Estat espa­nyol. D’una banda, la jove República, plena de futur i d’espe­rança, i, a l’altre cantó, l’arti­cle 155, amb una amenaça directa con­tra les ins­ti­tu­ci­ons que els cata­lans apre­cien més, com l’escola, els Mos­sos o els mit­jans públics.

Les elits de Madrid, amb la seva aposta repres­siva, tenen un suport social mínim a Cata­lu­nya. I és impos­si­ble apli­car una mesura bru­tal­ment anti­de­mocràtica amb una gran majo­ria dels cata­lans radi­cal­ment en con­tra. El govern català ho tindrà molt difícil per con­tro­lar efec­ti­va­ment el ter­ri­tori, de la mateixa manera que tindrà pro­ble­mes per recap­tar els impos­tos. Però l’Estat espa­nyol encara patirà més perquè les seves ordres arri­bin fins a l’últim fun­ci­o­nari d’una admi­nis­tració hos­til que tre­ba­lla dins d’una soci­e­tat que té com a pro­jecte per­dre’ls de vista.

La República neix amb molta vita­li­tat social. I el 155 neix mort. Veu­rem com evo­lu­ci­o­nen les coses, però el punt de par­tida de la República és l’espe­rança d’una Cata­lu­nya rica i plena i, per con­tra, el de l’Estat espa­nyol és la represàlia. Algun dia ben pro­per aquest 27 d’octu­bre serà recor­dat com el prin­cipi d’una aven­tura extra­or­dinària que ha retor­nat al món aquesta vella nació d’Europa. Els cata­lans hem recu­pe­rat la decisió sobre la nos­tra soci­e­tat, allò que vam per­dre l’Onze de Setem­bre de 1714 i que una tena­ci­tat de tres segles i quinze gene­ra­ci­ons han acon­se­guit pro­jec­tar cap enda­vant. Defen­sar la República és defen­sar el futur. Hola, món.