No existim

Quan vaig veure arri­bar el 155, amb tota l’escorta de deter­gents que nete­ja­ven el nos­tre Par­la­ment, les ins­ti­tu­ci­ons, les can­ce­lle­ries, vaig saber què era el que la meva mare m’expli­cava de l’arri­bada de Franco. Amb la diferència que en Franco sig­ni­fi­cava el final d’una guerra i el 155 sig­ni­fica un començament. Les nos­tres gene­ra­ci­ons del món occi­den­tal sofrim guer­res invi­si­bles, que només pal­pem per can­vis apa­rent­ment ine­xis­tents. Que quan vagis al Par­la­ment de Cata­lu­nya, el que van tan­car el 1939 per a reo­brir-lo el 1976, t’hi tro­bis la Soraya Sáenz de San­ta­maría en lloc de la Carme For­ca­dell, només sem­blarà un canvi de ros­tres. Pot­ser una escena que ens recon­fir­ma­ria que la Soraya no és la Carme seria la que tin­dria lloc al bar del Par­la­ment, quan la noble dama cas­te­llana dema­na­ria un crois­sant de xoco­lata. A la con­se­lle­ria d’Hisenda hi veu­ries el mateix de sem­pre. Admi­nis­tra­tius als seus escrip­to­ris, amb la curi­o­si­tat que si entres­sis al des­patx de pre­sidència no hi tro­ba­ries ningú. A tot esti­rar, un ordi­na­dor que faria un cert soroll. El cap d’Hisenda fun­ci­ona de lluny, des dels minis­te­ris de Madrid. Pot­ser la Gene­ra­li­tat esta­ria tan­cada, amb algun equip de neteja, no fos cas que el rovell s’apo­derés dels racons. No se sap si de les dues ban­de­res que one­gen al cap­da­munt de la cúpula de l’edi­fici bar­roc hi que­da­ria només la de l’ocell. Qui sap on hau­ria vole­iat la senyera dels cata­lans que saben que són cata­lans. La República seria ferma als nos­tres cors i a les nos­tres ments. Pot­ser hau­ria fugit de certs mit­jans de comu­ni­cació que, invi­si­ble, no la saben detec­tar. O dels mots de molts fantàstics comen­ta­ris­tes, per a dir que, què, república... si mai hi ha sigut!!! La República fora segu­ra­ment la més intan­gi­ble de totes les veri­tats vir­tu­als on som inse­rits. Feta amb mots, can­tada per la pre­si­denta del Par­la­ment i decla­rada pel pre­si­dent Car­les Puig­de­mont, després d’haver-nos esgla­iat anun­ci­ant unes elec­ci­ons. Jo diria que vaig sen­tir-la de veri­tat, la paraula República..., però pot­ser ho pre­gun­taré a en Jordi Grau, el meu peri­o­dista con­fi­dent d’aquests dies. I vosal­tres també, oi? Home, recor­dem la cele­bració davant de l’ajun­ta­ment, amb les abraçades i el cava... El cava... el cava, com a mínim exis­tia..., el vam veure i beure amb gots de plàstic i fins i tot algú ens hi va rui­xar... Pot­ser és pel cava que podem estar segurs de la República. Hi ha altres ele­ments que ens con­fir­men que vam decla­rar la inde­pendència, després de ser votada al referèndum i al Par­la­ment de Cata­lu­nya, indi­vi­du­al­ment, no pas com explica un cert senyor llar­ga­rut que no devia veure les vota­ci­ons perquè no va poder resis­tir l’escena i va tocar el dos, amb una cor­rua, que ja fa uns dies que des­fi­len. Allò incon­tro­ver­ti­ble són els judi­cis que tot el nos­tre govern té al davant i els dos homes que tenim a la presó de Soto del Real, allà on hi havia els d’ETA, sí. Lluny de la seva terra, tot i que, què dic la seva terra? La seva terra és la del Soto del Real, segons ens explica la figura de la noble dama Soraya Sáenz de San­ta­maría asse­guda a la cadira de la Carme For­ca­dell.