Quan els catalans érem els dolents de debò

Ave­ga­des, els cata­lans hem estat els mal­vats de la història, els dolents. No dolents com avui poden sem­blar els cata­lans a ulls del naci­o­na­lisme supre­ma­cista i racista espa­nyol sinó veri­ta­ble­ment dolents. Els que ate­mo­rien. Els que mata­ven inno­cents i feien que les seves ges­tes san­go­nents retru­nyis­sin de segle en segle. Parlo, és clar, dels almogàvers. No faré pas aquí un resum històric del pas d’aquests mer­ce­na­ris cata­lans per la península hel·lènica al segle XIV. Tan sols esmen­taré alguns ras­tres que han dei­xat en la memòria i la lite­ra­tura popu­lar grega, alba­nesa i búlgara. Tots els exem­ples són extrets del famós estudi d’Antoni Rubió i Lluch El record dels cata­lans en la tra­dició popu­lar, història i literària de Grècia, que va redac­tar el 1926, i els molts valu­o­sos tex­tos d’acom­pa­nya­ment d’Eusebi Ayensa per a l’edició de Curial Edi­ci­ons del 2001.

I no puc dei­xar de començar per les ter­res d’Albània, d’on arriba la lle­genda titu­lada genèrica­ment Deda­liya i el Català. Aquest Català –Kata­llani, en albanès– és un home mons­truós, d’un sol ull, que s’ali­menta de carn humana i que el noble Deda­liya ven­cerà fent ús de la seva astúcia. Ulis­ses i Poli­fem a les mun­ta­nyes alba­ne­ses. Atès que els almogàvers no van arri­bar-se a Albània –500 quilòmetres sepa­ren Ate­nes de l’actual fron­tera alba­nesa–, s’ha de supo­sar que aquesta iden­ti­fi­cació popu­lar entre mal­dat i català és una prova de l’enorme impacte que va tenir el pas dels almogàvers per la península, en par­ti­cu­lar durant el seu ter­ri­ble peri­ple cone­gut com a «ven­jança cata­lana», després de l’assas­si­nat de Roger de Flor.

La inter­jecció més cone­guda refe­rida a aquesta ven­jança és pro­ba­ble­ment «Que la ven­jança dels cata­lans recai­gui damunt teu!», reco­llida per pri­mera vegada al segle XVII per l’his­to­ri­a­dor Fran­cisco de Mon­cada, sense que es pugui dir, però, si es trac­tava d’una male­dicció popu­lar grega o d’una citació literària o culta. A dife­rents regi­ons de l’actual Grècia s’han reco­llit fra­ses fetes, refranys, poe­mes i cançons, avui més o menys en desús, que evo­quen els cata­lans; sem­pre nega­ti­va­ment. «Ets un català!» hau­ria estat, a Tessàlia, un insult. A l’illa d’Andros un «català» era una per­sona que ha comès males acci­ons. A la ciu­tat d’Hipati, es male­eix algú d’aquesta manera: «Que et vegi sota l’espasa d’un català!», i s’hi diu que «El grec es ren­tava i el català s’emmer­dava». Pel que fa a la lite­ra­tura, es pot citar aquesta cançó grega anònima en forma de ven­jança de l’aban­do­nada cap a l’aban­do­na­dor: «Si inten­tes rebut­jar-me o obli­dar-me / tant de bo et vegi pre­so­ner a Tur­quia, / entre espa­ses tur­ques o en mans d’un català.» O aquesta altra, gai­rebé simi­lar: «Que cai­guis sota espa­ses fran­ques i en mans de cata­lans.» Els dolents a vega­des eren turcs, a vega­des eren francs i sem­pre eren cata­lans. I a les ter­res búlga­res, on els almogàvers van pro­ta­go­nit­zar ràtzies esporàdiques però pro­ba­ble­ment tris­ta­ment memo­ra­bles, tit­llar algú de «català» o de «fill català» era retreure-li que no tingués ànima ni pie­tat. I Ivan Vezov, el poeta naci­o­nal búlgar, al seu poema Els pira­tes, publi­cat el 1915, par­lava de «cata­lans, sarraïns, / hor­des sal­vat­ges, san­guinàries, / ban­da­des de llops famo­lencs». Érem els dolents de la història, i per a alguns pode­ro­sos encara deu ser el cas. O, si no, per què Jordi Cui­xart i Jordi Sánchez serien injus­ta­ment empre­so­nats?