Poder i contrapoder

Com veiem aquests dies amb l’arti­cle 155 i l’ocu­pació de les ins­ti­tu­ci­ons cata­la­nes, el poder cor­romp qui el sus­tenta i vol humi­liar qui el pateix. Però l’intent de posar fi a la domi­nació, o, si més no, de limi­tar-la, reque­reix un altre poder. I aquí sor­geix la para­doxa. Si, per opo­sar-se a un poder impo­sat, s’uti­litza un altre poder del mateix gènere, el cer­cle de la domi­nació per­dura i, amb ell, el cer­cle de la violència. Els deten­tors de valors soci­als de justícia i lli­ber­tat, quan impug­nen el poder, esde­ve­nen admi­nis­tra­dors de la domi­nació i la injustícia quan l’asso­lei­xen. El movi­ment inde­pen­den­tista no ha jugat la carta de la domi­nació i la violència; per aquesta raó, no ha pogut cons­truir un poder d’estat. D’aquí, el “buit” que ha tin­gut lloc després de la pro­cla­mació de la República.

Enfront del poder impo­sat, hi ha una altra forma de poder: el que no s’im-posa a la volun­tat de l’altre, sinó que n’ex-posa la pròpia. Entre dues parts en con­flicte, la que ex-posa la pròpia volun­tat no pretén domi­nar l’altra, sinó impe­dir de ser domi­nada. Tam­poc no intenta subs­ti­tuir la volun­tat ali­ena, sinó exer­cir la pròpia sense tra­ves. Si ano­me­nem “poder” la impo­sició de la volun­tat d’un sub­jecte “con­tra tota resistència”, aquesta altra forma de força social seria la resistència con­tra tota mena de poder. Podríem ano­me­nar-la, doncs, “con­tra­po­der”. Poder i con­tra­po­der sovint es con­fo­nen, però són del tot dife­rents. Aquesta és la clau del con­flicte amb Espa­nya: la resistència de Cata­lu­nya actua com un con­tra­po­der enfront del poder de l’Estat.

Men­tre que el poder impo­sat con­sis­teix en la capa­ci­tat d’obs­truir les acci­ons i propòsits dels altres i subs­ti­tuir-los pels pro­pis, el con­tra­po­der és la capa­ci­tat de dur a terme les acci­ons per un mateix i deter­mi­nar-les per volun­tat pròpia. El con­tra­po­der pot exer­cir aquesta capa­ci­tat pro­te­gint la seva acció de la intro­missió del poder, o, inver­sa­ment, con­tro­lant-lo o par­ti­ci­pant-hi. L’Estat espa­nyol no tolera el con­trol ni la par­ti­ci­pació del con­tra­po­der català i, en con­seqüència, aquest ha hagut de llui­tar con­tra la intro­missió del poder espa­nyol a fi d’actuar segons la pròpia volun­tat.

El poder implica la domi­nació d’un indi­vidu o grup sobre la resta: és, sem­pre, par­ti­cu­lar. Si ente­nem com a “poble” el con­junt de per­so­nes que com­po­nen una asso­ci­ació, el poder és sem­pre sobre o per al poble, però mai del poble. En canvi, el con­tra­po­der pot ser gene­ral, perquè no pretén impo­sar la seva volun­tat sobre cap grup de la soci­e­tat, i té un sen­tit con­trari al poder impo­sat: repre­senta una situ­ació en la qual cap per­sona o grup no esta­ria sotmès a un domini par­ti­cu­lar i cadascú tin­dria capa­ci­tat per deter­mi­nar la seva vida per si mateix. El com­bat ètic de l’inde­pen­den­tisme res­pon a la carac­terística de per­me­tre a un grup naci­o­nal la capa­ci­tat per deter­mi­nar el seu futur.

Atès que ha de doble­gar les volun­tats ali­e­nes, el poder impo­sat només pot ser vio­lent. Pot trac­tar-se d’una violència física, amb la repressió, l’acció mili­tar, o la mar­gi­nació social; o men­tal, amb la pro­pa­ganda, el con­trol dels mit­jans de comu­ni­cació, i l’edu­cació; o legal, mit­jançant un sis­tema de nor­mes coac­ti­ves. El con­tra­po­der, en canvi, intenta dete­nir la violència del poder. Com que no im-posa, sinó que ex-posa la seva volun­tat davant els altres, el seu àmbit és el de la comu­ni­cació, no pas el de la violència. Si pogués ser total­ment pur, seria no-vio­lent. Con­tra la impo­sició del poder, oposa la resistència d’un valor comu­na­ment accep­tat. Els seus pro­ce­di­ments són, doncs, con­tra­ris a la violència. Exer­cei­xen una no-violència activa. Els seus usos se sal­ten la norma impo­sada: la vaga, la dis­sidència crítica, indi­vi­dual o col·lec­tiva, la resistència orga­nit­zada de la soci­e­tat civil enfront de l’Estat, la deso­bediència, etc. Altres acci­ons són posi­ti­ves, perquè inten­ten reem­plaçar, en tots els espais soci­als, la impo­sició per la tolerància, el con­flicte per la coo­pe­ració, l’enfron­ta­ment per la nego­ci­ació i el diàleg. Si el màxim poder pot com­por­tar la màxima violència, el màxim con­tra­po­der ten­deix a la violència mínima. No cal afe­gir cap comen­tari a aquest apar­tat.

La fina­li­tat del poder és acon­se­guir el màxim domini d’una de les seves parts sobre el cos social. En canvi, la fina­li­tat del con­tra­po­der és asso­lir el domini del con­junt social per si mateix. En el seu límit, plan­teja l’abo­lició de tot poder. I tor­nem al començament: la pulsió dis­tri­bu­tiva del poder pel movi­ment inde­pen­den­tista n’explica les difi­cul­tats per con­cen­trar-lo en la forma pròpia dels estats i els dub­tes a l’hora de sos­te­nir la República pro­cla­mada.