Opinió

Tribuna

Temps de preguntes

“Ara mateix, potser no tenim les (noves) respostes, però sí que podem formular les bones preguntes

Quan, enmig d’un gran repte adap­ta­tiu o d’una ini­ci­a­tiva trans­for­ma­dora, els esde­ve­ni­ments s’enca­val­quen de manera ver­ti­gi­nosa es fa difícil man­te­nir alhora la ini­ci­a­tiva del canvi i la capa­ci­tat d’esca­ne­jar bé com s’està recon­fi­gu­rant el nos­tre entorn. En cada gir estratègic o en cada decisió impor­tant ens tro­bem amb la difi­cul­tat d’ava­luar la rellevància de la res­posta dels altres actors o de con­fron­tar-nos amb els pro­pis biai­xos per saber del cert si el nos­tre punt de vista sobre la rea­li­tat és l’ade­quat. Hi ha el biaix de l’excés de con­fiança, el biaix hiperop­ti­mista (o el seu con­trari), el biaix borni, el biaix gru­pal, etc. No sabem el que no sabem i ten­dim a sobre­es­ti­mar la via­bi­li­tat d’allò en què cre­iem.

Si apli­quem aques­tes con­si­de­ra­ci­ons gene­rals a la situ­ació de Cata­lu­nya, veu­rem com ara mateix es dona la com­bi­nació per­fecta dels com­po­nents crítics d’un repte adap­ta­tiu: màxima incer­tesa, gran difi­cul­tat per enten­dre el que està pas­sant i con­fusió sobre els pos­si­bles camins que s’han de seguir i les acci­ons que s’han d’empren­dre (més enllà de les pura­ment reac­ti­ves).

Molta gent, per con­vicció, per indig­nació, per ràbia o per dolor con­ti­nua empe­nyent, però ja no entén cap a on. Qui­nes pos­si­bi­li­tats té el nos­tre país? Quin és el full de ruta del mapa estratègic? On som? Hi ha algú que ho tin­gui clar? O l’absència de clare­dat és una demos­tració de la crisi de lide­ratge? Què podem fer nosal­tres? Quin vec­tor d’acció hem de defi­nir o a quin hem de donar suport? Mol­tes pre­gun­tes sem­blants a aques­tes són avui ben pre­sents en la major part de cena­cles orga­nit­zats per les diver­ses enti­tats de la soci­e­tat civil.

Som una soci­e­tat que ens agrada anar sem­pre un pas enda­vant dels esde­ve­ni­ments. Ens impli­quem en la jugada, però men­tal­ment ja estem pla­ni­fi­cant i cui­nant la següent. Això genera un grau de neguit extra quan, sob­ta­da­ment, l’horitzó es difu­mina o s’omple d’una boira espessa. Una cosa és tenir visió de futur i una altra viure fan­ta­si­o­sa­ment en el futur.

Resta també per fer encara una digestió política pro­funda de tot el que hem vis­cut en els dar­rers mesos i anys. Aquest balanç supera de molt, al nos­tre parer, el que hom pot fer en un arti­cle d’opinió. Però sí que és pos­si­ble, des de la modèstia d’un arti­cle, pre­sen­tar algu­nes apor­ta­ci­ons o sug­ge­ri­ments. Aquí en van tres.

1. Som al bell mig del ter­ri­tori des­co­ne­gut. Com en les tra­ves­ses del desert, el camí està ple d’obs­ta­cles i paranys. No assis­tim al final de la història, sinó a un tram com­pli­cadíssim d’aquesta; sabem que el recor­re­gut serà difícil, llarg, dolorós i dur. El dis­seny estratègic acos­tuma a ser lineal (eta­pes, metes volants, fites, esgla­ons) però la rea­li­tat sem­pre és laberíntica, amb ana­des i tor­na­des, amb avenços i retro­ces­sos, amb moments d’eufòria i de decepció, amb encerts i errors. És ara quan la deter­mi­nació, el com­promís, la resiliència, la per­se­ve­rança o la capa­ci­tat d’intel·ligència i apre­nen­tatge col·lec­tius esde­ve­nen vir­tuts cab­dals. No s’ha de tenir por dels errors, tret que l’error sigui defi­ni­tiu. Cal treure lliçons d’apre­nen­tatge i millora dels errors come­sos.

2. Ara mateix, pot­ser no tenim les (noves) res­pos­tes, però sí que podem for­mu­lar les bones pre­gun­tes. I la for­mu­lació de bones pre­gun­tes va acom­pa­nyada de més pre­gun­tes d’ordre meto­dològic. Posem-ne un exem­ple. Davant la qüestió “Llista unitària o no?”, el pro­fes­sor Car­les Boix res­po­nia: “D’entrada, aquesta no pot ser la pre­gunta. La pre­gunta fona­men­tal és una altra: 21-D per fer què?” Encer­tar les pre­gun­tes és clau. Com deia Ein­stein, “si tingués només una hora per sal­var el món, dedi­ca­ria 55 minuts a defi­nir el pro­blema”.

3. Per tant, la qüestió clau a plan­te­jar ara és qui­nes hau­rien de ser les noves pre­gun­tes? Ens atre­vim a for­mu­lar-ne algu­nes.

a) On som? A on hem arri­bat? I en qui­nes con­di­ci­ons emo­ci­o­nals, soci­als i polítiques hi hem arri­bat? Recor­dem que enfron­tar-se a la rea­li­tat i accep­tar-la no vol pas dir apro­var-la, sinó enten­dre molt bé què està suc­ceint a dins i a fora del nos­tre camp visual, a qui­nes tendències hem de parar atenció o quins punts forts d’avui poden ser les nos­tres vul­ne­ra­bi­li­tats de demà.

b) Què hem après de la nos­tra pròpia actu­ació i de l’actu­ació dels qui no pen­sen com nosal­tres? En què tenen raó els que defen­sen una posició con­tra­po­sada a la nos­tra, i què ens inter­pel·la d’ells? I ells, què n’han après?

c) Quins nous esce­na­ris s’albi­ren en el curt, mitjà i llarg ter­mini en els con­tex­tos català, espa­nyol i euro­peu?

d) I ara què? Quin nou full de ruta és rao­na­ble plan­te­jar l’endemà de les pro­pe­res elec­ci­ons? Què estem dis­po­sats a fer i què no? I això que volem fer, ho volem fer en soli­tari, per sepa­rat, o acom­pa­nyats de qui?



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia