13

“Aniràs al lloc 14, el número d’en Johan.” D’aquesta manera em va con­fir­mar el pre­si­dent Puig­de­mont que ani­ria a la seva can­di­da­tura en les elec­ci­ons al Par­la­ment del 21 de desem­bre. “Al final seràs el número 13. Espero que no siguis supers­ticiós”, em va dir l’endemà, després que es va con­fir­mar la decisió de la con­se­llera Merit­xell Borràs de no ser a la llista. No sé si soc supers­ticiós i sí que sé que sem­pre he estat molt de Johan Cruyff. I en aquest cas soc molt del pre­si­dent Puig­de­mont, la per­sona que fent-me aquesta con­fiança ha des­en­ca­de­nat el que pot ser un canvi trans­cen­den­tal en la meva vida, en el cas que surti ele­git i em con­ver­teixi en dipu­tat al Par­la­ment.

No es pre­o­cu­pin, no els estic dema­nant el vot. No toca. Sim­ple­ment estic com­par­tint amb vostès, com altres vega­des, les meves sen­sa­ci­ons davant el que m’està suc­ceint. Pot­ser és el millor que puc fer, perquè aquesta pot ser l’última vegada que escri­gui aquest arti­cle dels dilluns després de més de vint anys. Hi ha una salu­da­ble norma en aquest diari que diu que els arti­cu­lis­tes que es con­ver­tei­xen en can­di­dats dei­xen de publi­car els seus arti­cles. Com que la pro­cla­mació ofi­cial de can­di­da­tu­res és el diven­dres 24, el càlcul aviat està fet. Jo no sé si vostès em tro­ba­ran a fal­tar, però jo a vostès, aquesta cita dels dilluns amb els que lle­giu l’arti­cle, sí.

És el que tenen els can­vis més o menys radi­cals en la vida, que, vul­guis o no, et por­ten a mirar enrere, encara que sigui per tro­bar alguna àncora que et salvi del ver­ti­gen de pen­sar on t’estàs ficant. De seguida vaig pen­sar en el meu avi Josep, a qui no vaig conèixer perquè va morir uns mesos abans que jo nasqués. És l’únic ante­ce­dent fami­liar que conec de dedi­cació a la política. No era un home gens poli­tit­zat, però tenia tan bon tarannà i es por­tava tan bé amb tot­hom que van ser dife­rents grups els que li van pro­po­sar anar amb ells en les elec­ci­ons muni­ci­pals a Osor el 1934. No hi va ser gaire temps perquè el 1936 va pas­sar el que va pas­sar. Pas­sada la guerra, va ser cri­dat pel nou alcalde a for­mar part del con­sis­tori jun­ta­ment amb altres que ja hi eren abans del con­flicte. I, al meu pare, li deien que quan plegués el seu pare s’hi hau­ria de posar ell. Tot i que en aque­lla època la desig­nació era d’obli­gat com­pli­ment, va acon­se­guir esca­po­lir-se’n. Un amic seu que es delia per ser regi­dor va cobrir encan­tat el lloc que havia de ser per a ell.

I ara em veig a mi aquí i ara com a can­di­dat. I penso en ells. En l’avi Josep, que s’hi va posar perquè creia en l’entesa entre les per­so­nes. I en el meu pare, que va fer el que creia que havia de fer, tot i que el més fàcil hau­ria estat fer el que li deien. I penso que si acon­se­gueixo ser digne d’ells també ho seré de tots vostès. A reveure.