Autòpsia imprescindible

Dues coses. Una, pura estadística. L’altra, pura des­cripció. La pri­mera té a veure amb la insistència decla­ra­tiva dels del 155 que recla­men una alta par­ti­ci­pació en les elec­ci­ons del 21-D per tal que la majo­ria silen­ci­osa faci sen­tir la seva veu en unes urnes legals (per impe­ra­tiu), vin­cu­lants i amb garan­ties. Ho diuen així per menys­te­nir les urnes de l’1-O obli­dant que la com­pa­ració s’ha de fer amb les dar­re­res autonòmiques del 27-S de 2015, legals, vin­cu­lants i amb garan­ties. Aques­tes urnes varen atreure el 74,95% del cens i el total de vots blancs i nuls va ser el més baix de la història, 0,92%.

En el període 2015-2016 es van cele­brar elec­ci­ons autonòmiques a totes les comu­ni­tats espa­nyo­les i dues de gene­rals. El 75% dels vots eme­sos reco­llits per Cata­lu­nya el 2015 no ha estat superat per cap d’aques­tes con­te­ses elec­to­rals: les menys par­ti­ci­pa­ti­ves, les Illes; essent Extre­ma­dura amb el 73% la segona en par­ti­ci­pació per sota de l’acla­pa­ra­dor 75% català. En aquest dar­rer tant per cent tro­baríeu el meu vot. Era la pri­mera vegada que exer­cia aquest dret amb unes urnes legals, vin­cu­lants i amb garan­ties. Ja m’ente­neu. No, no va ser per una qüestió d’haver assu­mit la majo­ria d’edat recent­ment, què més vol­dria! Els lli­ber­ta­ris sem­pre hem tin­gut un cert recel a dele­gar sobi­ra­nia mit­jançant l’acte de dipo­si­tar una pape­reta en un cubi­cle, tal vegada per allò que si les elec­ci­ons ser­vis­sin per a alguna cosa el sis­tema les pro­hi­bi­ria. La reacció vio­lenta de l’Estat davant de l’1-O va fer que aquesta vella màxima àcrata es con­firmés col·legi a col·legi. Va ser una de les lliçons d’història social més potent que m’han impar­tit mai.

Quan aquest diu­menge El País titu­lava un repor­tatge afir­mant que “Los cata­la­nes con­tra­rios a la inde­pen­den­cia hablan menos de política, res­pon­den menos encu­es­tas” ho feia des de la més abso­luta mala fe: 75%! Sobre el que és i com es con­forma l’ano­me­nada “abs­tenció estruc­tu­ral” hi ha un gra­pat d’estu­dis (Pano­rama de la abs­tención elec­to­ral en España, de Manuel Jus­tel) i un altre gra­pat de pos­si­bles solu­ci­ons (Par­ti­ci­pació i sis­tema elec­to­ral: pro­pos­tes per al debat i Par­ti­ci­pació ciu­ta­dana i govern local, edi­tats per la Fun­dació Jaume Bofill, el pri­mer amb tex­tos de Jordi Sànchez i el segon, coor­di­nat pel mateix Sànchez).

I per aca­bar, pura des­cripció. A l’Hora 25 de la cadena SER, Àngels Bar­celó con­vida tres històrics sin­di­ca­lis­tes anti­fran­quis­tes sota el títol (així consta en el web de la ràdio) de Noso­tros sí fui­mos pre­sos políticos reco­llint les opi­ni­ons ja escri­tes per Julián Ariza o Jus­ti­ni­ano Martín (aquest amb un text que lloa Paco Fru­tos pel seu par­la­ment a Bar­ce­lona de fa uns dies, arti­cle que acaba amb un “Yo sí fui preso político”). Res, que lle­gei­xin o que relle­gei­xin Auto­bi­o­grafía de Fede­rico Sánchez, de Jorge Semprún. La soli­da­ri­tat, ni entre la nomen­cla­tura. En el mateix pro­grama, Gerardo Ruiz-Rico, catedràtic de dret cons­ti­tu­ci­o­nal de la Uni­ver­si­tat de Jaén, con­clou a tall de forense: “La democràcia és incom­pa­ti­ble amb l’existència de pre­sos polítics.”