Confesso

Només les per­so­nes man­ca­des d'empa­tia no com­par­tei­xen emo­ci­ons quan un altre coe­tani pateix. Només els pro­fes­si­o­nals són capaços d'escol­tar dra­mes i tragèdies en boca dels seus paci­ents sense que l'angoixa els impe­deixi ser objec­tius i asses­so­rar de la millor manera aquell que els ve a dema­nar ajuda. I només els mons­tres es plan­te­gen la vida des de la fre­dor de la raó abso­luta i la manca de sen­ti­ment i com­passió envers els altres.

Però, davant aques­tes cer­te­ses, els he de con­fes­sar que fa molt de temps vaig des­co­brir que tots bus­quem cui­ras­ses quan el dolor aliè ens fa massa mal. Tots neces­si­tem pro­tecció i bar­re­res quan el pati­ment propi o dels altres es fa insu­por­ta­ble. És inhe­rent i pro­ba­ble­ment impres­cin­di­ble per a qual­se­vol de nosal­tres posar pan­ta­lles davant el pati­ment. Jo ho he fet altres vega­des i, ara, fa 13 dies que he tor­nat a col·locar-me la bar­rera pro­tec­tora per evi­tar que l'hor­ror del que veia, sen­tia o intuïa em superés. I con­fesso, sense bus­car el perdó de ningú i des de la més pro­funda laïcitat i volun­tat d'apos­ta­sia, que, des del 12 de gener, no miro les foto­gra­fies de les por­ta­des de la premsa. Des d'aquell dimarts en què un ter­ri­ble i des­me­su­rat ter­ratrèmol va devas­tar Port-au-Prince i va por­tar la tragèdia, l'hor­ror, la barbàrie i, nova­ment, la misèria a l'altre cantó de l'Atlàntic, em salto les pri­me­res pla­nes dels dia­ris naci­o­nals i tras­tejo per la cuina, el men­ja­dor o allargo 10 minuts la jor­nada mati­nal per no veure la devas­tació, la pena immensa, la neces­si­tat i la fra­gi­li­tat que ens trans­me­ten les imat­ges dels pri­mers cinc minuts dels ini­cis de les notícies.

I aquesta és una con­fessió pri­vi­le­gi­ada perquè som aquí, amb les nos­tres man­can­ces mai com­pa­ra­bles a les seves; però no s'hi val sen­tir-se mala­ment, només s'hi val la soli­da­ri­tat, el com­promís i el suport. Som a l'hemis­feri afor­tu­nat que pot posar sobre la taula el valor de l'efímer de tot ple­gat, i està bé sen­tir la neces­si­tat d'ofe­rir gene­ro­si­tat, mise­ricòrdia i pro­tecció a aquells que, envol­tats només de san­glots, morts i ferits, se sen­ten des­val­guts i sense capa­ci­tat de reacció. Les imat­ges de la impotència, les llàgri­mes i el caos, estri­pen el cor i ens trans­me­ten la sen­sació d'una inca­pa­ci­tat de començar de nou.

I nosal­tres, amb la segu­re­tat del nos­tre sos­tre, espec­ta­dors de les imat­ges, segui­rem sen­tint dolor perquè sabem que el pati­ment dels altres, en un altre lloc, i en un altre moment, també podria ser el nos­tre.