L’ermita d’en Llavina

Som de pujar a ermi­tes: Ver­da­guer, a la que es tro­bava “al cel sus­pesa”; Víctor Català, a la de l’Ermità; Josep Pla, a la de Sant Sebastià... Me’n deixo. Ermi­tes o san­tu­a­ris: la qüestió és que siguin edi­fi­cis reli­gi­o­sos que tro­bin dalt d’una ele­vació del ter­reny i que l’accés val­gui una excursió. Els cul­tes en dirien una excursió “iniciàtica”. “Iniciàtica”, la pri­mera vegada. De retro­ba­ment, totes les altres, perquè, a l’ermita, sem­pre s’hi torna.

Jordi Lla­vina ha retor­nat a la seva, la de Sant Pere del Puig, din­tre del terme de la Selva del Camp, sobre Almos­ter i, més lluny, Reus. Ho ha fet amb els 1.400 octosíl·labs del lli­bre que ha titu­lat així: Ermita. Me l’he lle­git, i es pot dir que hi he pujat amb ell. Amb Jordi Lla­vina no sé què ens passa. Tenim tem­po­ra­des que sem­bla que no puguem viure l’un sense l’altre ni pres­cin­dir de les nos­tres con­fidències –les d’en Jordi molt més espec­ta­cu­lars i aco­lo­ri­des que les meves–, i després en pas­sem d’altres en què no ens diem ni ase ni bèstia i sem­bla que vis­quem, l’un i l’altre, als extrems del món. Una tem­po­rada, cada diu­menge, sense fallar mai, m’envi­ava un mis­satge afectuós pel mòbil. Ho feia a les set del matí, que es veu que és quan es lleva. Després, el silenci. El silenci de fa una tem­po­rada s’ha tren­cat amb la recepció i lec­tura d’Ermita.

El millor lli­bre de Lla­vina, en prosa o en vers. En un estil nar­ra­tiu, l’ascensió a l’ermita el fa rumiar sobre la vida, la mort i la trans­cendència, el fa evo­car la infan­tesa –la seva i la dels seus fills–, el fa exul­tar davant d’una planta, un arbre, un ocell o el pas d’un avió... Aquí entra el Lla­vina que sap el valor de cada paraula i que, després de tre­ba­llar molt l’idi­oma, ha tro­bat “el geni de la llen­gua”. El geni de la llen­gua o es té o es troba. Molts, no l’atra­pen mai. Que el geni de la llen­gua, com la ins­pi­ració, ens agafi tre­ba­llant com a en Lla­vina. En Lla­vina sem­bla sem­pre una mica des­va­gat i com deso­ri­en­tat, però no para de tre­ba­llar l’eina. Un temps, gràcies a Car­les Duarte, va mig diri­gir el Museu de la Vida Rural de l’Espluga de Fran­colí. Les eines del camp estan en aquell museu immòbils. La de Lla­vina, en plena acti­vi­tat. “On és que van, lluny de les soques, / de la fondària de la terra, / totes aques­tes rels que fugen, / arrels que rep­ten, serps de lle­nya / immòbils, ertes...” Serps de lle­nya!

M’ha anat bé “pujar” a Sant Pere del Puig, “més mas que ermita”. Als de la Cata­lu­nya Vella, ens prova endin­sar-nos a la Nova, que és la que Lla­vina, que és de Gelida, coneix més bé, i s’hi mou com si fos casa seva. Tanta plana de Vic, tant Empordà, tant Canigó...

Ermita acaba una mica abrup­ta­ment. La coro­nació del cim, després d’un tra­jecte tan llarg i minuciós, res­trin­geix l’èpica; la bai­xada no hi és... En Lla­vina tal com el conec.