Final de campanya

Avui comença la cam­pa­nya elec­to­ral però ja es podria aca­bar, perquè ja està tot dit. Aquesta és la cam­pa­nya més anòmala i extra­va­gant des de la res­tau­ració de la democràcia. És dir “res­tau­ració de la democràcia” i ja se sent un gri­nyol de clau rove­llada que no entra al pany. Hi ha con­se­llers a la presó i a l’exili i un govern suspès, i el prin­ci­pal pro­blema per a la Junta Elec­to­ral Cen­tral perquè tots els par­tits con­cor­rin en igual­tat de con­di­ci­ons el 21-D són els llaços grocs a la solapa i la il·lumi­nació de les fonts de Bar­ce­lona. Són les elec­ci­ons més gro­tes­ques perquè arri­ben després que les for­ces de l’Estat exer­cis­sin la violència con­tra ciu­ta­da­nia pacífica i inde­fensa, amb plena impu­ni­tat, amb el colofó poste­rior d’arri­bar a negar la vera­ci­tat de les imat­ges que va veure mig món. Són unes elec­ci­ons con­vo­ca­des per un Estat que juga, com qui té un dau a la mà, amb la pos­si­bi­li­tat d’allar­gas­sar o retraure la sus­pensió del govern i la inter­venció dels comp­tes de la Gene­ra­li­tat.

Enmig d’aquesta escu­de­lla bar­re­jada de per­tor­ba­ci­ons, algú pot arri­bar a ima­gi­nar una cam­pa­nya nor­mal i cor­rent? Serà una cam­pa­nya sense pro­gra­mes, sense pro­pos­tes (i això va per tots, veient la con­fusió gene­ral), per molt que alguns dis­si­mu­lin, d’altres inten­tin fer pas­sar bou per bèstia grossa o d’altres ves­tei­xin alguna cosa simi­lar a una pro­posta. I el pit­jor és que tot, més que mai, que­darà abo­cat a l’èpica, al sen­ti­men­ta­lisme, a l’agi­tació abran­dada, sense pen­sar en el mal que es fa. Com es poden con­tra­po­sar pro­pos­tes polítiques si n’hi ha una –l’inde­pen­den­tisme– que és cri­mi­na­lit­zada i amenaçada? Quin fons de debat és ima­gi­na­ble quan el gas a fons amb l’apli­cació del 155 i d’altres mesu­res de força s’ha con­ver­tit en un argu­ment polític? El colofó dels mítings serà l’anunci de més càstigs? Serà una cam­pa­nya de bons i dolents? (No ens con­fon­guem, en una certa equi­distància també hi ha una forma de bonisme cal­cu­lada). Si alguna cosa hem après d’aquest octu­bre –venia de lluny però l’octu­bre n’ha ser­vit una esce­ni­fi­cació excelsa– és que les notícies han dei­xat de ser notícies. I sur­fe­gem en un mun­tatge de fal­se­dats entat­xo­na­des en un embut com qui sàdica­ment vol engrei­xar un pollas­tre en només una set­mana. L’espi­ral de fal­se­dats s’assem­blarà molt a la dels dies con­vul­sos de finals de setem­bre i d’octu­bre, i tor­narà a sot­me­tre la ciu­ta­da­nia a una pressió injusta. I feri­dora.

Hi ha par­tits dis­po­sats a tot per esgar­ra­par vots i poder, i als quals no els ha impor­tat gens inven­tar frac­tu­res a demanda. I hi ha un can­sa­ment dels apa­rells de par­tits obce­cats a parir relats allu­nyats de la rea­li­tat. Després del fred d’aquests dies –oh, quina sor­presa!–, l’altre feno­men d’aquest desem­bre seran totes les misèries que sor­ti­ran a la superfície. Sí, com a mínim des d’avui i fins al 21-D.