Itinerari

En l’exili de Mont­pe­ller, el senyor Rafael Mora­gas, Mora­gue­tes, va expli­car a Artur Bladé i Desum­vila que per cobrir el paper de segon baríton a la com­pa­nyia que havia d’estre­nar al Liceu l’òpera de Jaume Pahissa Mari­a­nela va con­trac­tar Josep Lluís Moll, un mallorquí des­co­ne­gut que lla­vors, 1923, mal­vi­via en una pensió del Raval que es deia La Bola de Oro. Mari­a­nela va fer gira a Tar­ra­gona, Ter­rassa, Saba­dell, Mataró, Vila­franca del Penedès, Man­resa, Reus, Figue­res i Girona, i, segons explica l’empre­sari i direc­tor tea­tral Mora­gas, al final el baríton ja no es deia Josep Lluís Moll sinó que es feia dir For­tu­nio Bona­nova, “nom amb el qual es dona­ria a conèixer, àdhuc com a artista de cinema”. I tant “artista de cinema”: té un paper des­ta­cat a Ciu­tadà Kane, la pel·lícula d’Orson Welles con­si­de­rada una de les millors de la història. Hi fa de pro­fes­sor de cant de l’amant del pro­ta­go­nista. Alguns crítics han dit que és l’únic cop que, com a actor, Orson Welles ha tin­gut un opo­nent que li hagi robat la pre­e­minència. Després de la guerra, Josep Lluís Moll o For­tu­nio Bona­nova s’havia exi­liat a Mèxic, on va crear una com­pa­nyia de musi­cals. De Mèxic va sal­tar a Los Ange­les, i Welles va fixar-s’hi. Hi devia con­tri­buir el fet que el baríton també era un afi­ci­o­nat als jocs de mans i un murri com­plet. For­tu­nio Bona­nova, sem­pre amb aquest nom, va fer mol­tes pel·lícules, gai­rebé totes espan­to­ses. Va morir a Califòrnia el 1969. Havia nas­cut el 1895 a Palma, al barri de la Bona­nova. D’aquí el cognom.

El que Mora­gue­tes i Bladé igno­ra­ven és que abans d’anar a Bar­ce­lona a bus­car la for­tuna que el nom li recla­mava, Moll, ja com a For­tu­nio Bona­nova, havia redac­tat i sig­nat el 1921 el pro­grama avant­guar­dista Mani­fi­esto del ultra, amb l’escrip­tor mallorquí Jacobo Sureda i amb Jorge Luis Bor­ges, que feia lla­vors una estada a l’illa. El pro­fes­sor Jordi Malé de la Uni­ver­si­tat de Lleida ha estu­diat i divul­gat el mani­fest artístic revo­lu­ci­o­nari.

Bor­ges passa per haver fet la millor crítica “en calent” de Ciu­tadà Kane. No hi men­ci­ona per res el seu antic con­fa­bu­lat. Havien pas­sat vint anys. No el va reconèixer? No va lle­gir els crèdits? Hi tenia un greuge? Els sig­nants de mani­fes­tos, sobre­tot avant­guar­dis­tes, tenen tendència a bara­llar-se i escin­dir-se. No volia recor­dar el Mani­fi­esto, pecat de joven­tut? I: qui era o què era en el fons aquell mallorquí que va començar amb Bor­ges i Welles i va aca­bar en films de ter­cera? Em sem­bla que no ho sabrem mai.

Aquesta història ja l’he expli­cada algun cop, neta i pelada. L’altre dia pas­sant per Benis­sa­net, el poble on va néixer el con­fi­dent d’exi­li­ats Artur Bladé i Desum­vila, li vaig tro­bar una dimensió més sug­ges­tiva. No hi ha arti­cles defi­ni­tius.