El bloc del 155

Tot té con­seqüències. I en política, encara més. Per això quan un se suma al bloc granític for­mat pel PP i Ciu­ta­dans, després resulta difícil des­mar­car-se’n, i més en un moment de màxima pola­rit­zació com el que es viu a Cata­lu­nya. És el cas del PSC. Miquel Iceta inau­gu­rava el 4 de novem­bre del 2015 l’àlbum de foto­gra­fies com­par­tit amb Inés Arri­ma­das i Xavier García Albiol amb el recurs d’empara al Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal per evi­tar que Junts pel Sí i la CUP apro­ves­sin pocs dies després la decla­ració de sobi­ra­nia, tot just a l’inici de la legis­la­tura. A par­tir d’ales­ho­res, hi ha hagut més retrats i alguna sel­fie. Com la que el pri­mer secre­tari del PSC com­par­tia amb el líder del PP, el dele­gat del govern espa­nyol a Cata­lu­nya, Enric Millo, i la minis­tra de Sani­tat, Dolors Mont­ser­rat, en la mani­fes­tació uni­o­nista del pas­sat 29 d’octu­bre. El suport amb pocs mati­sos dels soci­a­lis­tes a l’apli­cació de l’arti­cle 155 ha aca­bat de soli­di­fi­car l’aliança dels auto­a­no­me­nats cons­ti­tu­ci­o­na­lis­tes. Una aliança que cen­sura qual­se­vol movi­ment dels seus ni que sigui, com ha fet Iceta, per anar onze anys enrere i res­ca­tar amb vista al 21-D la pro­posta d’Hisenda fede­ral con­tin­guda en l’Esta­tut del 2006. La reacció, ins­tantània: el rebuig del PP i Ciu­ta­dans inter­pre­tant la demanda dels soci­a­lis­tes com una con­cessió a l’inde­pen­den­tisme. Ai, les com­pa­nyies! El PSC cons­tata ara en pròpia pell l’obvi­e­tat: en el front del 155 no hi ha gest pos­si­ble.