La Ulsterització

“Viva España. Viva Franco.” Aquesta és la frase que ens vam tro­bar escrita a la pis­sarra els alum­nes que a mit­jan dels noranta havíem començat a l’ins­ti­tut. Quan vam entrar a l’aula tots sabíem qui ho havia fet. I la pro­fes­sora de català, una gran pro­fes­si­o­nal que lla­vors feia clas­ses a Premià de Mar, va que­dar cor­glaçada. Pri­mer va pre­gun­tar qui ho havia fet. Davant del silenci, i gai­rebé amb llàgri­mes als ulls, ens expli­cava a uns ado­les­cents de 15 anys el que havia sig­ni­fi­cat la dic­ta­dura i la repressió a Cata­lu­nya. L’autor de la frase, si mal no recordo, va que­dar impune. I jo som­reia, fa uns anys, cada vegada que me’l tro­bava i el sen­tia par­lant en català a tot­hom. I és que no és ara que hem des­per­tat el fei­xisme, segons afirma Pablo Igle­sias. És que el fei­xisme sem­pre ha estat des­pert, atent a qual­se­vol espurna per començar la bata­lla, per ins­tau­rar la violència. Després de l’1-O, la tàctica de l’Estat espa­nyol a Cata­lu­nya ha estat la Uls­te­rit­zació, emmi­ra­llant-se en els pit­jors anys de violència a Irlanda del Nord. Poli­cia des­ple­gada, l’amenaça de l’exèrcit, pre­sos polítics, guerra de ban­de­res, la ultra­dreta cam­pant impu­ne­ment pels car­rers. I amb tots els mit­jans de comu­ni­cació afins al règim escam­pant el seu relat. Els inci­dents han estat tes­ti­mo­ni­als. Com aquell dia de mit­jan dels noranta, perquè ningú ha res­post a les pro­vo­ca­ci­ons. Pot­ser són més forts i cri­den més, però el que val són els resul­tats del dia 21. Sense obser­va­dors inter­na­ci­o­nals.