L’avorriment

Quan la lite­ra­tura parla de l’avor­ri­ment mol­tes vega­des en diu tedi. Ja sé que no és ben bé el mateix, com tam­poc no és ben bé avor­ri­ment la nàusea, aque­lla “malal­tia dolça” en què mal­viu l’angoi­xat d’Antoine Roquen­tin a la novel·la més cone­guda de Jean-Paul Sar­tre. Però és que avui ni Sar­tre ni l’avor­ri­ment no pas­sen els seus millors dies. En el món ple d’ofer­tes i opor­tu­ni­tats del nos­tre temps, només s’avor­rei­xen els nens, els malalts i els vells. Els pri­mers perquè són uns con­sen­tits, els segons perquè són allò que no es pot ser mai i, pel que fa als ter­cers, paciència, que els ha tocat de ple la pedre­gada. Això mateix va tocar dilluns pas­sat al vice­pre­si­dent Jun­que­ras, al con­se­ller Forn i als dos Jor­dis. A hores d’ara deuen con­ti­nuar avor­rint-se, patint i sen­tint angoixa, nàusea i tedi en aque­lles cel·les. No hau­ria pogut escriure “les seves cel·les” perquè el pro­pi­e­tari no són ells, sinó un estat obso­let, injust i arbi­trari. Qui també hem sabut aquests dies que s’avor­reix i que mata el temps mirant la tele és l’autor d’El Jarama. Es diu Sánchez com un dels dos Jor­dis, però no hi com­par­teix família perquè el seu pare va ser un altre Sánchez. Molts de vostès ja deuen saber que es deia Sánchez Mazas, que va aju­dar a fun­dar la Falange i que Javier Cer­cas va recor­dar-nos que el gener del 1939 una bona gent del Pla de l’Estany va sal­var-li la vida. Ara Sánchez Fer­lo­sio, el seu fill, ha expli­cat que el tema de Cata­lu­nya l’avor­reix molt. I s’entén perquè, encara que cap espa­nyol no hagi sal­vat mai la vida dels nos­tres pares, no es pot pas dir que a molts dels inde­pen­den­tis­tes Espa­nya ens entu­si­asmi. També ens avor­reix bas­tant. I és també per això que volem can­viar de pan­ta­lla, bo i que no tin­guem avant­pas­sats falan­gis­tes o la mateixa, diguem-ne, ambició intel·lec­tual que Sánchez Fer­lo­sio o Javier Cer­cas.