Sonen les campanes

És pri­mera hora del matí. La ciu­tat s’ajaça al peus de la mun­ta­nya de Montjuïc. És una hora en punt i les cam­pa­nes res­so­nen des d’aquesta talaia natu­ral. Les matei­xes que d’aquí a uns dies i durant la nit con­ti­nu­a­ran tocant, però amb una veu més tènue que les faci més trans­pa­rents per als turis­tes que tenen el so més lleu­ger. El so se sent nítid des del mont dels jueus i la tran­quil·litat és pràcti­ca­ment abso­luta. El dia és rúfol, fred i l’acti­vi­tat humana és ínfima. És festa. Un diu­menge de final de tar­dor que per­met flai­rar l’hivern cru que s’acosta. Els ros­tres de Domènec Fita albi­ren des d’aquest punt enlai­rat com la ciu­tat es des­vet­lla per començar un dia nou. El des­cens des d’aquest punt al cen­tre de la ciu­tat per­met veure tot un estol de can­vis a la ciu­tat dels rius. La fre­dor és mar­cada al punt més alt i el des­cens refreda la pell més endu­rida. Des d’un dels revolts es con­tem­pla la impe­ri­osa girona patri­mo­nial. En pri­mer terme Sant Feliu sotja altiva la població, men­tre el cam­pa­nar de la cate­dral se’l mira encara amb més alti­vesa amb l’àngel cap­tiu coro­nant la majes­tu­osa seu. En un cos­tat, silen­ci­osa la Devesa es des­grana, com cada hivern. El pulmó verd de l’estiu es trans­forma en un fetge mar­ronós i poc atrac­tiu. Des del mateix punt per­met veure els ponts que cre­uen l’Onyar abans que el riu marxi car­rer del Carme enllà. A baix, la humi­tat s’apo­dera dels car­rers del barri de Sant Pere, on el tímid riu Galli­gants pràcti­ca­ment ni s’hi mos­tra si no és amb una pluja tor­ren­cial ines­pe­rada. La pro­xi­mi­tat del riu fa que la fre­dor del dia s’escoli fins als ossos més interns i fa recor­dar els calo­ro­sos i dei­xon­dits dies de pri­ma­vera. Uns pocs apro­fi­ten aques­tes hores endor­mis­ca­des per posar el cos en marxa i que l’exer­cici faci esvair qual­se­vol fre­dor cor­po­ral pos­si­ble. Les cases de l’Onyar sem­blen haver per­dut color en un dia en què el sol ha deci­dit no fer-hi bri­llar pràcti­ca­ment cap raig i l’aigua es torna d’un color sòlid que sem­bla con­ver­tir-la en infran­que­ja­ble. El pas­seig Cana­le­jas es mos­tra nu sense esca­ra­falls de nous pro­jec­tes urbanístics i la plaça Inde­pendència apa­reix com un repòs per aixo­plu­gar-se en les seves vol­tes senyo­ri­als o per recon­for­tar-se en un cafè inte­rior. Ha pas­sat prop d’una hora i el pas­seig s’esdevé entre boti­gues que espe­ren l’estrèpit nada­lenc. Res­so­nen les cam­pa­nes de cate­dral, quasi tant com la polèmica gene­rada.