Jerusalem, capital

No és estrany que el pre­si­dent Trump sigui tan mal vist a Europa: té una

rara pro­pensió a com­plir pro­me­ses elec­to­rals. Va dir que reco­nei­xe­ria Jeru­sa­lem com a capi­tal d’Israel i que hi faria tras­lla­dar l’ambai­xada ame­ri­cana. Altres pre­si­dents ho van pro­me­tre en cam­pa­nya, i després ho van dei­xar estar; aquest ho ha fet, amb gran escàndol diplomàtic. Res més difícil, a l’època de la post­ve­ri­tat, que reconèixer una evidència. El lli­gam històric i emo­ci­o­nal amb Jeru­sa­lem dels jueus de tots els temps és inqüesti­o­na­ble. “La glòria del món és la Terra d’Israel, la glòria de la Terra d’Israel és Jeru­sa­lem, i la glòria de Jeru­sa­lem és el Tem­ple sant”, va dir en el segle XIII Moixé ben Nah­man, nat a Girona. No és estrany que Jeru­sa­lem fos pro­cla­mada capi­tal del nou Estat d’Israel, el desem­bre del 1949, encara que la part ori­en­tal quedés en mans de Jordània fins que va poder ser recu­pe­rada a la guerra de 1967. Però, es pot objec­tar, dog­mes reli­gi­o­sos pas­sats no garan­tei­xen resul­tats polítics futurs. ¿No podrien haver posat la capi­tal en un lloc menys con­tro­ver­tit, des­posseït de tanta den­si­tat històrica? Error. Els qui han con­vo­cat la ter­cera inti­fada –ara fa trenta anys de la pri­mera– no aspi­ren a cap pla de par­tició ter­ri­to­rial ni a com­par­tir algun dis­tricte de la capi­tal, sinó al mateix de sem­pre: llençar els jueus al mar; si això hagués can­viat, ja se sabria. Qüesti­o­nar la capi­ta­li­tat de Jeru­sa­lem sig­ni­fica eter­nit­zar el con­flicte i rela­ti­vit­zar l’existència de l’Estat d’Israel com un error històric que cal esme­nar.