Protocols absurds

Està clar que som ani­mals soci­als i algú ha d’esta­blir nor­mes i pro­to­cols perquè les coses vagin més o menys bé. El que no m’agrada gens és que nor­mes i pro­to­cols aca­bin con­ver­tint-se en dog­mes uni­for­ma­dors i obli­din fins i tot el sen­tit comú com passa massa vega­des. Com a exem­ple esmen­taré dos casos, que entre molts d’altres mos­tren clara­ment l’absur­di­tat de com s’apli­quen mesu­res arbitràries i foras­se­nya­des. Un cas és el men­ja­dor social que les mon­ges domi­ni­ques tenen al barri del Raval de Bar­ce­lona. Per les carac­terísti­ques del barri, on tra­di­ci­o­nal­ment con­vi­uen els res­sa­gats de l’estàndard social que impo­sen, a l’hora dels àpats és molt con­cor­re­gut i per a gent amb situ­a­ci­ons molt diver­ses. Ara bé, les cari­ta­ti­ves mon­ges no per­me­ten men­jar a qui abans no resi. Qui es nega a fer-ho és expul­sat en dejú per uns guar­des de segu­re­tat. És molt fàcil dir que els qui hi acu­dei­xen ja saben que van a una ins­ti­tució reli­gi­osa. El pro­to­col de tanta cari­tat cris­ti­ana exi­geix que tant cre­ients com no cre­ients hagin de com­plir una mesura sectària a canvi d’una neces­si­tat vital, com és la de men­jar. Es tracta, en el fons, més que d’un exer­cici de cari­tat d’un quid pro quo. Si ens dones la raó men­ges i si no ens la dones no. Ara bé, res com­pa­rat amb els pro­to­cols que s’apli­quen des dels con­for­ta­bles des­pat­xos de les admi­nis­tra­ci­ons, euro­pees, espa­nyo­les o cata­la­nes. En nom de la salut dels ciu­ta­dans es pro­hi­beix als forns rega­lar el pa sec i els cros­tons als page­sos per aju­dar-los a ali­men­tar el bes­tiar. Con­si­de­ren que és molt millor llençar-lo. Des­co­nec què diuen les estadísti­ques sobre la influència del pa sec en la nos­tra salut, però algú des d’un des­patx ha deci­dit que és perillós. És com si les admi­nis­tra­ci­ons es poses­sin la tireta abans de fer-se el tall. Recordo fa uns anys que van sal­tar totes les alar­mes i pro­to­cols sobre una supo­sada epidèmia d’una nova grip que no es va pro­duir mai. Una acti­vació que només va ser­vir per engrei­xar, encara més, els bene­fi­cis de deter­mi­nats labo­ra­to­ris far­macèutics. En els matei­xos moments, ja estava més que demos­trat que la pri­mera causa de baixa labo­ral a Europa era i és la depressió. Aquí no hi ha pro­to­cols ni alar­mes, només les far­macèuti­ques seguei­xen espo­li­ant els ciu­ta­dans amb la fabri­cació mas­siva de medi­ca­ments per ama­gar la rea­li­tat.