Opinió

LA GALERIA

Igualtat de gènere

Una altra manera de veure les coses és possible, i cada any ho demostren els impulsors de l’agenda

“Només nosal­tres podem deci­dir com volem viure i la dona que volem ser.” Amb aquesta con­tundència s’aca­bava el mani­fest d’aquest any per al Dia Inter­na­ci­o­nal per a l’Eli­mi­nació de la Violència envers les Dones. Era al novem­bre, i a l’Estat espa­nyol ja hi havia comp­ta­bi­lit­za­des 44 dones assas­si­na­des per la violència de gènere. El mas­clisme és una plaga en aquesta soci­e­tat inflada de tes­tos­te­rona, que aplau­deix –homes i dones– quan es crida “A por ellos” per venir a repri­mir els cata­lans que rei­vin­di­quem pacífica­ment el dret a l’auto­de­ter­mi­nació. Hi ha qui entén la violència de gènere com una jus­ti­fi­cació atàvica de la llei del més fort, i alguns dels argu­ments dels defen­sors dels cinc vio­la­dors cone­guts com La Manada són per pena­lit­zar els matei­xos advo­cats. Però en un estat que ens mal­tracta com a cata­lans i com a súbdits, poca cosa podem espe­rar de tant de cinisme i hipo­cre­sia. Els par­tits con­tra­ris al procés tenen la santa barra de dir que al Par­la­ment de Cata­lu­nya només es par­lava de la inde­pendència i no de les coses que “interes­sen a la gent”, quan entre el govern del PP i el Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal han suspès més de vint lleis de caràcter social legis­la­des pel govern de la Gene­ra­li­tat. A l’asfíxia política i econòmica s’hi afe­geix la social i cul­tu­ral, com es veu en les arbitràries recla­ma­ci­ons de l’IVA que poden posar fi a algu­nes de les ins­ti­tu­ci­ons cul­tu­rals més sol­vents del país. Recla­mar el dret a deci­dir ens està sor­tint molt dolorós des de tots els punts de vista. Arran d’un viatge, escric abans del 21 sense saber els resul­tats, ni si la pro­ba­ble nova victòria dels sobi­ra­nis­tes serà accep­tada pels defen­sors del 155.

Però una altra manera de veure les coses és pos­si­ble, i cada any ens ho demos­tren els impul­sors de l’Agenda Lla­ti­no­a­me­ri­cana, “un anu­ari d’espe­rança dels pobles del món” que impul­sen dos per­so­nat­ges tan extra­or­di­na­ris com José María Vigil i Pere Casaldàliga, que mai dei­xen de recla­mar dig­ni­tat, opor­tu­ni­tats soci­als i res­pecte. L’agenda del 2018 està dedi­cada a la igual­tat de gènere. Com sem­pre, a par­tir d’un ecu­me­nisme de suma i fent peda­go­gia de base, prop d’una cin­quan­tena d’arti­cu­lis­tes donen la seva visió del tema amb la pre­missa: “La igual­tat de gènere és qüestió de justícia i, com a tal, és inne­go­ci­a­ble i ha de ser uni­ver­sal.” A casa nos­tra, l’incan­sa­ble Jordi Pla­nas manté viva una pers­pec­tiva lla­ti­no­a­me­ri­cana molt allu­nyada dels cena­cles mediàtics espa­nyols.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia