2008-2017

De l’anàlisi que, amb el pas dels dies, podem fer del final abrupte –o l’inter­regne– d’això que n’hem dit procés, el que més des­en­cisa no són els errors de l’inde­pen­den­tisme, sinó veure com els qui van fer la tran­sició –des de la política, però també des del peri­o­disme i altres àmbits– s’han resis­tit numan­ti­na­ment als can­vis, per una bar­reja entre la por a per­dre poder i un orgull malentès i defen­siu sobre noves gene­ra­ci­ons i noves pro­pos­tes. Perquè el món ha can­viat amb la glo­ba­lit­zació, perquè la crisi econòmica va evi­den­ciar les tares del sis­tema espa­nyol i perquè tot ple­gat ha pro­pi­ciat un canvi de cul­tura i de volun­tat de par­ti­ci­pació política, que fa ridícul refe­rir-se com un man­tra als pac­tes de fa 40 anys i a la “Cons­ti­tución” i no sé quan­tes coses “que nos dimos entre todos”. I és aquest immo­bi­lisme –i no l’error de càlcul de l’inde­pen­den­tisme després de l’1-0– el que ens ha por­tat fins aquí. El peri­o­disme d’estat, en feliç expressió de Fran­cesc Serés, con­tra l’inde­pen­den­tisme, però també con­tra Podem, dos movi­ments reno­va­dors que podien asso­lir els seus màxims o no, demos­tra aquest immo­bi­lisme del que, per culpa d’ells matei­xos, n’hem de dir règim del 78. Aquest final traumàtic del període 2008-1017 –des que esclata la crisi– pot­ser farà recu­lar o con­ge­lar un temps aquesta neces­si­tat de canvi. Però quan les evidències tor­nin a emer­gir, que ho faran perquè hi són, es tor­narà a veure com a neces­sari i ine­vi­ta­ble, ni que sigui vege­ta­ti­va­ment, que cal una nova arqui­tec­tura ins­ti­tu­ci­o­nal, un nou model econòmic, un nou model edu­ca­tiu, unes noves for­mes de par­ti­ci­pació política i una llarga llista de coses per­fec­ta­ment des­cri­tes en la lite­ra­tura mèdica, que els movi­ments de canvi –i això sí que hau­ria de for­mar part de l’autocrítica– hi va haver un dia que es van obli­dar de recor­dar. Pas­sat el tsu­nami, això es tor­narà a veure. Com pas­sat el tsu­nami es veurà que la soci­e­tat cata­lana no ha can­viat tant i que no està tan divi­dida. Ho està tan poc, que el PP serà resi­dual, perquè és per­ce­but com a hos­til a Cata­lu­nya.