Parlem clar

Les elec­ci­ons impo­sa­des per Madrid han estat un gran èxit per al bloc inde­pen­den­tista. Ha sumat més vots que mai, i ha superat de llarg el llin­dar dels dos mili­ons de vots. El bloc uni­o­nista, en canvi, s’ha redis­tribuït inter­na­ment i Ciu­ta­dans ha ren­di­bi­lit­zat l’esco­mesa del tri­par­tit del 155 i ha acu­mu­lat més d’un milió de vots. Atès que va anar a votar un 81,94% del cens elec­to­ral, ara més que mai tenim una radi­o­gra­fia com­pleta del país. S’ha aca­bat la can­ta­re­lla de la majo­ria silen­ci­osa. Tenim dos blocs, dis­tribuïts entre el 47,5% dels inde­pen­den­tis­tes i el 43,4% dels uni­o­nis­tes, als quals cal sumar el 7,4% dels que s’auto­qua­li­fi­quen com a equi­dis­tants. “L’única veri­tat és la rea­li­tat”, va sen­ten­ciar Aristòtil, tot i que molts altres autors han afe­git després que la rea­li­tat es rela­tiva perquè tot depèn de com s’hi apro­xima cadascú. No hi ha dubte que l’auto­en­gany és gai­rebé una norma entre els polítics.

El pro­blema de Cata­lu­nya, doncs, és que l’auto­no­misme ha estat incapaç d’esten­dre la cata­la­ni­tat arreu del país. Tots som cata­lans, evi­dent­ment, però la idea que repe­tim de manera mecànica que “som un sol poble” és abso­lu­ta­ment falsa. Hem après la lliçó de la història i no ens bara­llem, com passa en altres llocs del món, mal­grat que l’uni­o­nisme es bene­fi­cia de la repressió judi­cial i poli­cial espa­nyola con­tra l’inde­pen­den­tisme. És evi­dent que la naci­o­na­lit­zació espa­nyola de Cata­lu­nya, per dèbil que hagi estat, com va defen­sar en el seu dia Borja de Riquer, ha tin­gut els seus efec­tes. Molts cata­lans no sen­ten Cata­lu­nya com la nació pròpia, fins al punt que, com ha pas­sat mol­tes vega­des al Par­la­ment amb els dipu­tats de Ciu­ta­dans o del PP, ni tan sols accep­ten els símbols, com ara l’himne. És famosa a Twit­ter la foto­gra­fia d’una Inés Arri­ma­das muda i impertèrrita, tot i que dem­peus, al seu escó men­tre els altres dipu­tats can­ta­ven Els Sega­dors, que s’acom­pa­nya d’una altra foto­gra­fia en què Arri­ma­das va ves­tida amb la samar­reta de la roja men­tre cele­bra a cor què vols un gol con­tra no sé qui. Aquesta Cata­lu­nya també exis­teix. És una de les dues Cata­lu­nyes i no pre­ci­sa­ment con les que va des­criure Àngel Car­mona en el seu estudi sobre la con­fron­tació literària entre “joc­flo­ra­les­cos i xarons” del segle XIX. La divisió actual afecta el nervi de la nació i té un mal pronòstic si no hi sabem posar remei.

L’inde­pen­den­tisme d’esquerra va posar en cir­cu­lació anys enrere la teo­ria que podia exis­tir un inde­pen­den­tisme sense naci­o­na­lisme. Des de les pàgines de l’Avui ho vaig com­ba­tre a bas­ta­ment, perquè sem­pre he cre­gut que aquest plan­te­ja­ment ens por­tava a la cro­ni­fi­cació de la rup­tura que ara s’ha fet evi­dent sense cap mena d’embuts. Una frac­tura que dona peu, per exem­ple, a la bes­ti­esa aquesta que s’ha inven­tat l’uni­o­nisme sobre la pos­si­bi­li­tat d’inde­pen­dit­zar Tar­ra­gona i Bar­ce­lona de Cata­lu­nya per cons­ti­tuir una comu­ni­tat autònoma nova amb el nom de Tabar­nia (així, sense accent, per remar­car-ne l’espa­nyo­li­tat). Ja sé que aquesta pro­posta és estra­folària, però l’uni­o­nisme farà de tot per esquar­te­rar Cata­lu­nya i debi­li­tar-ne la consciència naci­o­nal. De fet, Arri­ma­das va donar suport a la pro­posta en una piu­lada que ella mateixa després va esme­nar.

Per què recla­mem la inde­pendència si no és per pre­ser­var la nació cata­lana? Una inde­pendència sos­tin­guda pels greu­ges econòmics podria esde­ve­nir un mer popu­lisme, un més dels molts que cam­pen a Europa. Pro­pug­nar la sepa­ració per raons econòmiques no és con­vin­cent. A més, les acti­tuds polítiques fona­men­ta­des en el greuge econòmic són patri­moni de l’extrema dreta o de la dreta xenòfoba. Bar­re­jar l’inde­pen­den­tisme català amb aquest feno­men euro­peu i mun­dial és el somni humit de l’uni­o­nisme. Cal evi­tar-ho a tota costa. L’impor­tant, doncs, és pre­ser­var la nació i fer-la exten­siva a tot­hom. I, per començar, diguem les coses pel seu nom i dei­xem d’auto­en­ga­nyar-nos amb la men­tida, difosa tant per un deter­mi­nat cata­la­nisme com per l’anti­ca­ta­la­nisme, que l’ense­nya­ment en català arriba a tot arreu. Tot­hom coneix casos que demos­tren exac­ta­ment el con­trari. La immersió lingüística no s’ha implan­tat de veri­tat a tot Cata­lu­nya i hem accep­tat que així fos per pre­ser­var la ficció del famós “un sol poble”. Som un sol poble, sí, en tant que tots som cata­lans, però naci­o­nal­ment no és del tot cert. Si l’inde­pen­den­tisme vol créixer, és per aquí que ha d’anar i no pas per inten­tar eixam­plar-lo ideològica­ment. Tenim de tot, en aquest sen­tit. Per con­tra, resol­dre el pro­blema de la cata­la­ni­tat és més com­plex.