Ignomínia

Pot­ser amb pudor exces­siu, sem­pre intento elu­dir curo­sa­ment en aquests meus arti­cles a El Punt Avui estats d’ànim pro­pis, entre altres raons pel que de vani­tat, gai­rebé pro­ca­ci­tat, sovint té l’expo­sició incon­ti­nent de sen­ti­men­ta­li­tats par­ti­cu­lars que, lògica­ment, tenen un nul interès per al lec­tor. Però en aquests moments aflicció, dol i des­con­hort és el que m’amara. Recordo quan el 1989 vaig aban­do­nar un con­for­ta­ble des­patx d’advo­cat que tenia per abraçar la magis­tra­tura. Va ser una abraçada sin­cera, filla del pro­fund res­pecte que lla­vors em merei­xia la judi­ca­tura; un res­pecte que va mar­car la meva vida pro­fes­si­o­nal i que va durar des d’aquell iniciàtic moment fins a la jubi­lació. Amb encerts i erra­des vaig nave­gar per aquest mar, a vol­tes pro­cel·lós, d’altres encal­mat, inten­tant des de la meva humana mesura ser el més just pos­si­ble.

Aviat vaig veure que una clara majo­ria de jut­ges asso­ci­ats ho esta­ven a una asso­ci­ació inequívoca­ment con­ser­va­dora i que només una mino­ria, en la qual vaig ingres­sar, ho estava a Jut­ges per a la Democràcia, de signe pro­gres­sista.

Ara, aquesta asso­ci­ació, arran de les recents i escan­da­lo­ses actu­a­ci­ons judi­ci­als de l’AN i del TS, guarda un silenci estri­dent, molt dolorós per a mi. Un silenci con­gru­ent amb l’escissió produïda dins la secció ter­ri­to­rial de Cata­lu­nya en la qual va haver de dimi­tir en bloc el que podríem qua­li­fi­car de sec­tor cata­la­nista. La con­seqüència ha estat la trans­po­sició al món asso­ci­a­tiu judi­cial d’allò que impera en el món polític espa­nyol: la una­ni­mi­tat, la uni­for­mi­tat en el trac­ta­ment de la qüestió cata­lana. Jut­ges­ses i Jut­ges per a la Democràcia, en la mesura que ha esde­vin­gut indis­tin­gi­ble de les res­tants asso­ci­a­ci­ons judi­ci­als, lògica­ment ha dei­xat de repre­sen­tar-me (a mi i als que varen ple­gar). Dic que el seu silenci és estri­dent i dolorós perquè la gent m’atura pel car­rer i em pre­gunta, davant les aber­ra­ci­ons judi­ci­als de les quals rep cons­tant notícia, per la causa d’aquest incom­pren­si­ble silenci. I jo, és clar, en passo ver­go­nya i ajupo el cap com en un con­tinu dime­cres de cen­dra.

I ara, per­du­des ja les engru­nes de res­pecte que em que­da­ven per la judi­ca­tura (perdó, per a l’alta judi­ca­tura; no per als jut­ges ordi­na­ris, en qui con­ti­nuo cre­ient) no puc fer res més que aver­go­nyir-me d’haver per­tan­gut en el pas­sat a aquesta judi­ca­tura. I ràbia, ener­vació, impotència, des­con­sol, des­es­pe­ració, aba­ti­ment i tris­tor és el que sento en les meves entra­nyes quan cons­tato, segles després, la vigència del que deia Ric­he­lieu, allò de “doneu-me sis línies escri­tes per l’home més hon­rat del món i hi tro­baré motius per fer-lo pen­jar”.