La lluna i la ceba

És en aquesta època de l’any que som ara, com si es tractés d’un temps de bonança i calma després de les fes­tes esgo­ta­do­res, que quan la lluna de gener ha fet el ple i entra en la decli­nació, la seva força minva en l’atracció del mar, i es pro­du­ei­xen les aigües bai­xes, el que a l’Empordà en diuen les min­ves de gener. Josep Pla escriu que, sobre el mar i el cel, el poble sol tenir idees fantàsti­ques. Que els dotze dies de lluna en cai­guda que for­men les min­ves de gener coin­ci­dei­xen amb els dotze mesos de l’any, i aquests dotze dies per­me­ten pro­nos­ti­car el temps que farà durant els dotze mesos de l’any tot just ence­tat. Fran­cesc Eixi­me­nis, que no era empor­danès però quasi, perquè tre­ballà i morí a Per­pinyà, creia que l’influx de la lluna i les estre­lles era “qui posa remeis con­tra mos­ques, puces, polls, simeus e reuma e a dolor de dents”. De fet, a l’Empordà hi ha força cre­en­ces fantàsti­ques, quasi totes insu­fla­des pel tarot gros, que tenen a veure amb els ele­ments natu­rals, la gran història i l’uni­vers (ho dic així per fer-ne via), vet ací només alguns exem­ples: la follia de la tra­mun­tana que no dei­xava par­lar Marc Porci Cató quan con­que­ria Empúries, una tra­mun­tana que endemés, a base de segles, ha dibui­xat l’ele­gant i deli­cada corba del golf de Roses. El mis­teriós bruel dels estanys de Cas­telló. La gran­di­o­si­tat tel·lúrica del Somni de Cap de Creus on els déus Mer­curi i Afro­dita par­len amb sant Gabriel i sant Sebastià. Vila-sacra pro­cla­mada capi­tal del món. Empúries com a símbol i fona­ment de la vocació clàssica. El golf de Roses obert entre cap Nor­feu i l’Estar­tit, és a dir entre els mites d’Astarté i Orfeu. El saba­ter d’Ordis diri­gint la tra­mun­tana amb un tros de canya esquer­dada. Les brui­xes volant a ple­ret pel cam­pa­nar i els teu­lats de Llers….

Res a veure en canvi amb la Gar­rotxa, on les pre­dic­ci­ons mete­o­rològiques de l’any nou són pro­fe­tit­za­des per en Josep Gra­bu­losa, cone­gut al seu poble de Santa Pau com “en Pauet”, a base de clo­fo­lles de ceba (que pot­ser però és de Figue­res, ves a saber). És a dir, del cos­mos side­ral empor­danès a un vul­gar bulb que pro­du­eix lla­gri­meig per irri­tació de la con­jun­tiva. És a dir també, del cel a sota terra, de la glo­ri­osa tra­mun­tana a l’empre­nya­dor ponent, de la miti­fi­cada sirena mara­ga­lli­ana al pri­mi­tiu pas­to­ret de la mun­ta­nya, del palau del vent a les humi­to­ses valls. Et sic de coe­te­ris.