Els fills, tard i malament

L’últim any de la car­rera de peri­o­disme, un pro­fes­sor, veterà peri­o­dista, ens va dir als estu­di­ants: “I les noies que esteu aquí ho tin­dreu mala­ment per ser mares. Totes les meves com­pa­nyes han tin­gut els fills tard i mala­ment!” En aquell moment, un sec­tor femení de la classe es va indig­nar (pot­ser ho van con­si­de­rar un comen­tari fora de lloc); l’altre ni li va fer cas. La mater­ni­tat que­dava molt lluny. El fet és que tenir el fills tard i mala­ment no és només patri­moni de les peri­o­dis­tes. Pot­ser tenim més mala fama per això d’aquests hora­ris estranys i el fet de tre­ba­llar els caps de set­mana. Pels ginecòlegs, quan pas­ses dels 30 ja ets gran. La vida labo­ral no és fàcil i quan s’acon­se­gueix una feina per a la qual t’has pre­pa­rat el menys indi­cat és començar a tenir fills. Almenys en aquest país. I pot­ser és aquí on comen­cen les desi­gual­tats, que arri­ben a ser escan­da­lo­ses quan es tracta de la quan­ti­tat d’alts direc­tius. Només un 13% de les dones estan capa­ci­ta­des per ser als llocs on es pre­nen les deci­si­ons a les empre­ses? I és que, men­tre les mares es que­den a casa i en molts casos es redu­ei­xen la jor­nada labo­ral, el pare con­ti­nua la seva vida pro­fes­si­o­nal. A Suècia és habi­tual veure grups d’homes, pas­se­jant cot­xets i amb cri­a­tu­res pen­ja­des en mot­xi­lles, sense les mares. Són les bai­xes pater­nals que estan obli­gats a aga­far si no la volen per­dre. Per llei. Pares i mares amb els matei­xos drets i, també, amb les matei­xes res­pon­sa­bi­li­tats.