Opinió

Vuits i nous

Gaziel i l’esguerro

“Surten els articles que va publicar a Madrid entre 1925 i 1930

El Gaziel que m’agrada és el de la post­guerra, el que, reti­rat per força del peri­o­disme que abans havia exer­cit en cas­tellà, reco­bra el català matern i ofe­reix lli­bres tan impor­tants, tan sabo­ro­sos de lle­gir, com els memo­rialístics Tots els camins duen a Roma, Sant Feliu de la Costa Brava i Història de La Van­guar­dia o els repor­tat­ges con­tin­guts a Cas­te­lla endins. L’Agustí Cal­vet de Sant Feliu de la Costa Brava, com s’havia d’expres­sar amb natu­ra­li­tat, sinó en català? La para­doxa tràgica és molt pròpia de Gaziel: s’hi va expres­sar quan el català estava pro­hi­bit per Franco, i no durant la República, quan era habi­tual en el peri­o­disme però no a La Van­guar­dia, que va diri­gir. Gaziel admira el cas­tellà de la Gene­ración del 98 i, anant més enrere, el dels místics o el del Qui­xot. Ell no hi arriba. S’hi entre­banca, no hi troba el “geni” que hi va saber tro­bar, per exem­ple, el seu admi­rat Azorín, “lle­vantí” de Monòver. Fa uns anys, Jordi Amat va reco­llir en un lli­bre arti­cles juve­nils de Gaziel, en cas­tellà. Em van con­vi­dar a pre­sen­tar-lo, amb Enric Juli­ana. Vaig fer aques­tes obser­va­ci­ons i em va sem­blar que no van agra­dar gaire a l’ana­lista i direc­tor adjunt de La Van­guar­dia. Pot­ser no era el moment de fer-les.

Però Gaziel, en català o cas­tellà, sem­pre s’ha de lle­gir. Ara, Narcís Garo­lera ha aple­gat en el lli­bre ¿Seré yo español? els arti­cles que va publi­car al diari de Madrid El Sol entre 1925 i 1930, època sen­si­ble. En el pròleg, Fran­cesc-Marc Álvaro situa Gaziel al lloc que li cor­res­pon din­tre del peri­o­disme català i mun­dial del moment. Molt bé. Es veu que l’edi­to­rial no es deci­dia a publi­car el lli­bre. No hi veia sor­tida comer­cial. N’hi ha vist quan el “procés” ocupa l’interès gene­ral. Gaziel intenta fer enten­dre als lec­tors de Madrid la situ­ació de Cata­lu­nya, la seva història i cul­tura, les aspi­ra­ci­ons polítiques. L’aplec és, doncs, vigent, encara que, suposo, insa­tis­fac­tori i “anti­quat” per als inde­pen­den­tis­tes més o menys radi­cals. Gaziel, que sem­pre defuig el tòpic, admira els Reis Catòlics. Els atri­bu­eix la idea de cons­truir una península Ibèrica política­ment forta, Por­tu­gal inclòs, amb reg­nes “autònoms” ben avin­guts. La mort dels reis, la irrupció de monar­quies estran­ge­res i, sobre­tot, la “dis­tracció” que va supo­sar el des­co­bri­ment d’Amèrica van esguer­rar el pro­jecte. “Esguer­rar”, paraula molt pròpia de Gaziel quan parla d’Espa­nya. L’esguerro sub­sis­teix i pro­du­eix acu­sa­des mani­fes­ta­ci­ons. Gaziel no només parla de Cata­lu­nya i Espa­nya. Ho fa d’Europa, del món, també de lite­ra­tura. Les seves “bara­lles” amb Dos­to­ievski... El noi de Sant Feliu era cultíssim. Garo­lera fa la gran pre­gunta: quin diari de Madrid acull ara plo­mes bri­llants que expli­quin Cata­lu­nya des de Cata­lu­nya? A El Sol hi havia també Pla, Car­ner...



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia