Zara i la Candelera

Vaig a la Dòria a pro­veir-me de lli­bres, i cami­nant Riera amunt m’adono que la botiga Zara ha tan­cat. Els apa­ra­dors espa­io­sos que pro­jec­ta­ven al car­rer la claror que els fanals públics no fan han abai­xat les por­tes metàl·liques. Fins quan? Fins que s’hi posi un comerç de mer­ca­de­ries xine­ses? L’Ajun­ta­ment ha reac­ci­o­nat anun­ci­ant la cre­ació d’una comissió per revi­ta­lit­zar el cen­tre urbà. Fa tres anys, quan va tan­car Mas­simo Dutti, ja en va crear una amb el mateix objec­tiu. Les dues fir­mes, que per­ta­nyen al mateix amo, s’han reple­gat a Mataró Parc, el gran cen­tre comer­cial i cine­ma­togràfic de l’extra­radi, a la cruïlla –el car­re­four, en diuen els fran­ce­sos– de l’auto­pista que tra­vessa el Maresme i la que ve de Gra­no­llers. L’altre cen­tre, el cen­tre urbà, que també vol­dria ser comer­cial, es “deser­titza”, per usar la paraula d’urba­nis­tes i sociòlegs. La gent no hi va a fer des­pesa i les boti­gues, les que he dit i d’altres, en fugen. L’Ajun­ta­ment el tenim pre­si­dit per un alcalde volun­tariós però que governa en mino­ria amb un equip humà molt fluix. Les comis­si­ons “revi­ta­lit­za­do­res” que mun­ten nei­xen mori­bun­des i no ser­vei­xen per a res.

La Dòria, petita i pru­dent, ens va venir a sal­var quan va tan­car Roba­fa­ves, com­plex lli­bre­ter que gai­rebé ocu­pava un car­rer sen­cer del cen­tre. Hi adqui­reixo, per a mi, La con­fa­bu­lació dels irres­pon­sa­bles, crònica his­to­ri­ada de Jordi Amat sobre el procés, i, per rega­lar a casa, La uru­guaya, de Pedro Mai­ral, una veu literària argen­tina nova per a mi, i Sole­noide, del romanès Mir­cea Car­ta­rescu, la gran veu euro­pea, segons diuen.

Surto firat al car­rer. Són prop de les vuit del ves­pre i sento un gran i sos­tin­gut repic de cam­pa­nes. Gràcies a la meva edu­cació reli­gi­osa, en conec el motiu. Avui és la Can­de­lera, i les cam­pa­nes cri­den a missa. Entro a l’església de Santa Anna. Quan anava al col·legi adja­cent, la missa blanca i llu­mi­nosa d’aquest dia era un tap de gent. Les domi­ni­cals o saba­ti­nes, també. Set cape­llans ofi­cien la cerimònia. Més que fidels no els seguei­xen. Exa­gero, però no gaire. Quants són? Vint? Trenta? Sobra aire per tot. Tots van a com­bre­gar. Quan l’església s’omplia hi ana­ven només uns quants, pot­ser els matei­xos que ara, en nom­bre. Els cape­llans poden ara ajus­tar millor les existències. Tants caps, tant de pa con­sa­grat. El cas és que les esglésies, tot i la poca afluència i l’espai grandiós que han d’il·lumi­nar i escal­far, no tan­quen. L’Església és eterna però pot­ser hau­ria de fer un pen­sa­ment i tras­lla­dar les dele­ga­ci­ons al Mataró Parc, com el Zara. Mol­tes ciu­tats van néixer així: mun­tant una església i un ajun­ta­ment al lloc on se cele­brava un mer­cat, en un car­re­four. Ofe­reixo la idea al meu Ajun­ta­ment, que dona el cen­tre urbà per per­dut o en fa tot l’efecte..