Plegar cordes

És un senyal més, un fracàs més dels que, arreu del país, van pro­li­fe­rant: el Fes­ti­val Inter­na­ci­o­nal de Música de Can­to­nigròs no es tor­narà a fer. El cer­ta­men el tira­ven enda­vant un grup de per­so­nes de manera altru­ista i voluntària i ara han deci­dit ple­gar davant les difi­cul­tats per acon­se­guir sub­ven­ci­ons i perquè ente­nen que l’espe­rit del seu pro­jecte ha per­dut sen­tit. El fes­ti­val, que va començar fa 35 anys, aple­gava cada any més d’un miler de par­ti­ci­pants de tot el món. El tenia força a prop, aquest gran fes­ti­val, perquè des del meu poble només cal tra­ves­sar el Coll­sa­ca­bra, indret bellíssim i entra­nya­ble, per arri­bar a Can­to­nigròs, enti­tat de població d’uns qua­tre-cents habi­tants, però amb una bufera no gens comuna. I vet aquí que la bufera s’ha estron­cat –per cau­ses majors, en diuen ara.

Coses que pas­sen, i pas­sen força arreu. Als casals de la gent gran de la Gar­rotxa, que de moment són catorze, la crisi també hi arriba, i de quina manera. Al del meu poble hi ha una junta que acaba el man­dat d’aquí a un any i no s’albira cap relleu enlloc, de manera que si no hi ha pas algun mira­cle o cosa sem­blant, el casal ple­garà cor­des i bai­xarà veles. Ara hi ha una nova difi­cul­tat afe­gida als pro­ble­mes que ja arros­se­guem temps ha: la manca de sub­ven­ci­ons per part de l’admi­nis­tració cata­lana i les car­go­la­des de corda a base de noves impo­si­ci­ons legals i burocràtiques que el malas­truc govern de les espa­nyes sem­bla apli­car a tot allò que fa ferum de català. He dit manca de sub­ven­ci­ons per part de l’admi­nis­tració cata­lana, però no és pas exacte. Més que manca de sub­ven­ci­ons, hi ha com una mena d’estratègia a fer-ho tot tan difícil i embro­llat, que arribi a avor­rir els des­ti­na­ta­ris de sub­ven­ci­ons i que aquests ho dei­xin córrer. És almenys la claríssima sen­sació que tenim al casal del meu poble, on ja hem renun­ciat al suplici i can­sa­ment de les gira­gon­ses i embo­lics legals per obte­nir una sub­venció amb la qual al final, si l’acon­seguíssim, no en tindríem ni per caca­uets.

Ens con­fo­nen amb una soci­e­tat dedi­cada a fer calés, per això als qui tre­ba­llem per amor a l’art i als ger­mans (que diria un mossèn), se’ns fa impos­si­ble enten­dre com és que exi­gei­xen tant, com és que ens trac­ten com si fóssim una empresa de don Flo­ren­tino i ens collen com si, pobres de nosal­tres, poguéssim esta­far mili­ons a la hisenda pública de les espa­nyes.