Art robat, encara

El Museu del Louvre ha obert al públic dues sales amb 31 obres que van ser saque­ja­des pels nazis als jueus amb la intenció que els seus des­cen­dents les iden­ti­fi­quin i les recla­min. És un bon gest, però a ningú se li escapa que arriba tard i que s’hau­ria pogut fer millor (la mos­tra s’ha ubi­cat en uns espais secun­da­ris, poc indi­cats i sense cap gràcia estètica, només és una acu­mu­lació de qua­dres). Pen­sar que set dècades després d’aque­lla usur­pació mas­siva de béns artístics (100.000 a tot França) apa­rei­xe­ran com per art de màgia els hereus de les vícti­mes és ser força il·lús. O jugar amb la il·lusió de la gent, molt pit­jor. No només perquè molts no deuen ni saber que els seus avant­pas­sats van atre­so­rar aquests objec­tes sinó perquè, si ho saben, els requi­sits per poder-los recu­pe­rar són d’una enorme com­ple­xi­tat: han d’apor­tar alguna prova en forma de fac­tura, inven­tari o foto­gra­fia. ¿No seria més honest que l’Estat francès es bolqués en la recerca dels pos­si­bles fami­li­ars i així, amb una acti­tud activa, sí que demos­tra­ria que té un interès real a repa­rar-los la memòria, a part de les seves per­ti­nen­ces? França, i Europa en gene­ral, seguei­xen tenint un pro­blema amb l’art robat pels nazis. Al Louvre n’hi ha unes quan­tes més, de pin­tu­res d’ori­gen fosc. Prop de 2.000, de les quals 75, les millors, estan inte­gra­des en les seves col·lec­ci­ons per­ma­nents amb una trista car­tel·la que en lle­tra petita diu: es busca pro­pi­e­tari.