anàlisi. evilanova@elpunt.cat
Veure-hi de lluny
En els diàlegs de Confuci podem llegir: «El mestre diu: qui no pugui veure-hi de lluny caurà aviat en les complicacions.» Des de fa molts anys he estat radicalment contrari a la tàctica del curt termini perquè sempre compromet el futur. Fa uns tres anys, l'empresa Coca-cola va anunciar que no faria previsions de beneficis trimestrals perquè els analistes i els mercats exercien massa pressió a l'empresa. Fa pocs dies hem vist com en el consell d'administració de Repsol s'ha generat un conflicte perquè un dels accionistes, que té el 20% del capital, vol destinar més beneficis a pagar dividends (visió a curt termini) mentre que l'empresa vol capitalitzar-se per poder explotar una jaciments que han descobert a l'Amèrica del Sud (visió a llarg termini). Amb la crisi hem vist com les empreses que han portat estratègies a curt termini, els ha afectat més que a les prudents, que miraven els fets lluny. Aquest comportament de gestió empresarial també s'aplica sovint en la forma de governar un país; la pressió de les enquestes i la necessitat de guanyar eleccions són uns elements que priven de mirar de lluny. Només els grans estadistes, i n'hi ha molt pocs, tenen la força i la capacitat per governar pensant en els beneficis a llarg termini. Des que Zapatero va anar a Davos, no hem parat de tenir problemes de credibilitat i cada vegada més grans, simplement perquè no va ser capaç de generar confiança a llarg termini en un moment en què la solvència espanyola està més que qüestionada. Zapatero s'havia mogut sempre molt bé, i amb èxit, en la tàctica del curt termini, però, com diu el mestre, ha començat a caure en els problemes. Keynes deia: «Si deus una lliura tens un problema, si en deus un milió el problema és seu.» Pel que fa a l'Estat, el nostre deute els genera un problema a ells (als països de l'euro), però no deixa de ser també i principalment un problema nostre. El sector bancari suporta un deute de 325.000 milions en crèdit al sector promoció i aquesta quantitat, que no tenia el sector financer, l'aconseguia endeutant-se en els mercats internacionals, però arran del col·lapse per les fallides bancàries dels EUA, el BCE va suplir-ho amb finançament extraordinari. El problema és que, tota aquesta quantitat de diners, les entitats l'han deixada a llarg termini, i a empreses que no poden tornar-los, i els han rebut a curt termini. El BCE ja ha anunciat la intenció de posar fi al finançament extraordinari i això generarà dificultats en el sector financer.
El 2010, el Tresor necessita col·locar en els mercats internacionals 211.500 milions, i un increment de 100 punts bàsics del risc país, com és ara, suposa un sobrecost de 2.000 milions per al Tresor. I què cal fer quan es desencadena una crisi de confiança en la solvència d'un país com tenim ara? Reaccionar amb rapidesa i proposar mesures que generin credibilitat. Però si el govern ja no té credibilitat, la millor mesura seria anar ràpidament a unes eleccions anticipades.
