El Montseny

Dilluns a la nit, tor­nant de Bar­ce­lona, el termòmetre del cotxe es va man­te­nir a tres graus tot el tra­jecte. Quan vaig tra­ves­sar el pont de la riera d’Argen­tona es va situar a zero. El meteoròleg Abel Que­ralt sem­pre em diu que els termòmetres dels cot­xes no són fia­bles, però el gegantí i llu­minós de la fàbrica Mas­sana, situ­ada prop de la riera, va coin­ci­dir amb el meu: zero graus. A la rotonda de la Laia l’Arquera va pujar a dos, i, al cen­tre de la ciu­tat, va tor­nar a tres. L’endemà ens vam lle­var a zero. A la riera d’Argen­tona devia haver glaçat. Aques­tes tem­pe­ra­tu­res faran riure, per altes, a punts inte­ri­ors o mun­ta­nyo­sos de Cata­lu­nya, però a marina són excep­ci­o­nal­ment bai­xes. Podem pas­sar hiverns seguits sense atra­par els tres graus, i no diguem els zero. Quan fa aquest fred, diem inde­fec­ti­ble­ment: “El Mont­seny deu estar nevat.” El fred no ens ve dels cor­rents nòrdics de què par­len homes del temps. Ens ve del Mont­seny amb neu. La riera d’Argen­tona en cana­litza molt, i les mun­ta­nyes que ens sepa­ren del Vallès si són prou altes per impe­dir la visió del massís no ho són tant per man­te­nir a rat­lla els aires gèlids que envia “la mun­ta­nya d’ame­tis­tes”, com l’ano­me­nava Marià Manent, esti­ue­jant de Vila­drau. Va bé que les mun­ta­nyes i els llocs tin­guin noms alter­na­tius: “La mun­ta­nya d’ame­tis­tes” del poeta m’ha estal­viat repe­tir “Mont­seny”. No és que rebutgi les repe­ti­ci­ons de parau­les en un mateix paràgraf o en una mateixa frase, però de vega­des penso si no inco­mo­den els lec­tors edu­cats en el prin­cipi esco­lar que cal evi­tar-les quan s’escriu.

Si notem que el Mont­seny està nevat, el cap de set­mana anem al Mont­seny “a tocar neu”, com fan també els bar­ce­lo­nins. És la neu que tenim més a mà. Com que tots hem tin­gut la mateixa idea, les car­re­te­res de la mun­ta­nya es col·lapsen de cot­xes i la poli­cia ha d’actuar. Això també fa riure als llocs on la neu és habi­tual, però és que els de Bar­ce­lona i en gene­ral els de marina sem­pre fem riure. De vega­des penso si no hi som per fer riure: “pixa­pins”, “cama­cus”, “tocar neu”... El parc natu­ral del Mont­seny l’admi­nis­tra la Dipu­tació de Bar­ce­lona. El traspàs a la Gene­ra­li­tat no s’ha produït mai. És que el Mont­seny “és” de Bar­ce­lona i la seva àrea d’influència. Sobre­tot a l’hivern, i amb neu. Després, quan fa bo, el dei­xem en mans de pas­se­jants i esti­ue­jants menys negui­to­sos. Un vene­dor de termòmetres m’asse­ve­rava: “Els termòmetres es con­sul­ten a l’hivern.” El Mont­seny és el nos­tre termòmetre. Dilluns, la nevada devia ser com feia anys que no es veia. Diu que es diu “Mont­seny” perquè els antics nave­gants, quan el veien de lluny, el tenien per “senyal” d’haver arri­bat a casa. Els de mar hem bate­jat la cri­a­tura, i sen­tim que ens per­tany. Fa fred? “Senyal” que hi ha nevat.