La pols de la derrota

Aquell cap de govern, pre­si­dent d’un gran par­tit polític, cone­gut com Par­tit Pre­po­tent (dues P), tenia els seus objec­tius polítics molt con­cen­trats a vigi­lar de prop una regió de l’Estat a l’extrem nord-ori­en­tal del mapa, on s’hi mani­fes­tava escàs o nul patri­o­tisme uni­tari. Va manar que s’hi fes­sin unes elec­ci­ons autonòmiques, ben cre­gut que gua­nya­ria el seu par­tit o almenys les for­ces cen­tra­lis­tes. I vet aquí que va obte­nir uns resul­tats min­sos, quasi impre­sen­ta­bles, que eren el retrat del refús de la majo­ria d’habi­tants de la regió envers el seu Par­tit Pre­po­tent. Retin­guem només que de 135 dipu­tats del Par­la­ment de la zona autonòmica refe­rida, el seu par­tit en va obte­nir només 4. No va poder fer més, era una der­rota, i al cap de govern li ence­nia les geni­ves que els par­tits inde­pen­den­tis­tes de la regió s’alces­sin amb la majo­ria abso­luta.

Com tenia per cos­tum va recórrer al seu arse­nal d’ame­na­ces, repres­si­ons, recur­sos als tri­bu­nals con­tra inde­pen­den­tis­tes i sim­pa­tit­zants, posant-ne a la presó, tot pre­ve­nint el par­la­ment autonòmic resul­tant de les elec­ci­ons que, segons quin govern es formés en aque­lla zona, el por­ta­ria davant el Tri­bu­nal Inqui­si­to­rial. L’objec­tiu era clar: sepa­ra­tisme mai. La regió, mal­grat un ofec econòmic en trans­ferències, apor­ta­ci­ons esta­tals i mesu­res adver­ses, pros­pe­rava en el camp econòmic, cul­tu­ral, indus­trial, turístic, tec­nològic i expor­ta­dor, i això, com havia pas­sat en tota la història, era gràcies a la ini­ci­a­tiva i esforç dels seus labo­ri­o­sos ciu­ta­dans, que sem­pre esta­ven per la feina i l’eina. Les velles i les noves gene­ra­ci­ons de la zona tenien el con­ven­ci­ment que, si mai podien gover­nar-se en ple­ni­tud política, dins un estat propi, els resul­tats en progrés edu­ca­tiu, riquesa mate­rial, cul­tura, benes­tar social i pro­jecció exte­rior serien espec­ta­cu­lars a curt ter­mini, i exem­plars davant el món.

Aquesta con­vicció els menava a sor­tir sovint als car­rers i pla­ces en grans, milionàries con­cen­tra­ci­ons, mani­fes­ta­ci­ons tot­hora pacífiques i cíviques, úniques en la història euro­pea, que sem­pre eren mini­mit­za­des als súbdits de la resta del mapa des de les tele­vi­si­ons i premsa afí al govern d’allà, rebai­xant ridícula­ment la xifra de mani­fes­tants i, en el cas que es produís acció poli­cial con­tra els con­cen­trats, l’acció repres­siva era expli­cada pels minis­tres com una reacció pro­fes­si­o­nal i pro­por­ci­o­nal, (= dues altres P).

El cas més pin­to­resc vis­cut pel cap del govern cen­tral fou el de la pols: cada matí, en entrar al seu des­patx, hi tro­bava molta pols: a la taula, a les cati­fes, als pres­tat­ges, a les buta­ques, sobre els expe­di­ents. Enut­jat, va cri­dar el cap de neteja del palau del govern per dema­nar-li expli­ca­ci­ons del feno­men, entre altres motius perquè dona­ria una mala imatge si que­dava algun ras­tre de pols quan vin­gues­sin visi­tes, no fos cas que, aca­bada l’entre­vista, els il·lus­tres visi­tants de l’ocasió sor­tis­sin amb el cul empol­se­gat.

L’Encar­re­gat de neteja del palau pre­si­den­cial, com­pun­git, va asse­gu­rar al cap del govern que els seus equips nete­ja­ven diària­ment amb tota cura, i que la pols, amb permís, era, segons opinió que cor­ria per palau, la pols de la der­rota, que és con­tumaç, insis­tent, i dies i dies després de la bata­lla encara no pot dis­sol­dre’s.

El Cap del Govern es va enfu­ris­mar, perquè es temia que el ser­vei de neteja tenia tota la raó: ell, el cap del govern, havia per­dut i la pols de la der­rota el per­se­guia arreu. I va cri­dar: “Aquí de der­rota no n’hi ha hagut cap! Ho tens entès? Mai cap, la nos­tra pàtria és immor­tal, va con­que­rir uni­ver­sos on mai es ponia el sol i els nos­tres ene­mics sí que van mos­se­gar la pols. Com goses par­lar de der­rota? Mal­grat els teus molts anys de ser­vei en aquesta casa, t’haig de cas­ti­gar: aquesta nit dor­miràs a la presó.”

– Em dona permís, senyor, per par­lar? – feu el ser­vent.

– Parla,

– Amb la vènia: li volia recor­dar un frag­ment del Qui­jote que sens dubte vostè ha lle­git: Quan Sancho Panza, a la facècia del fals cas­tell dels ducs, és gro­tes­ca­ment coro­nat gover­na­dor de l’Ínsula Bara­ta­ria, pre­si­deix un judici de fal­tes i con­demna un pagès amb la següent sentència:.

– Aquesta nit dor­miràs a la presó.

El cam­pe­rol res­pon: “Gover­na­dor, tu pots enviar-me a la presó, però dor­mir o no és lli­ber­tat meva.”