“Revolució dels paraigües”

Les revo­lu­ci­ons són més len­tes del que sem­blen. Rússia no es va tor­nar soci­a­lista l’endemà de la presa del Palau d’Hivern. Tam­poc el feu­da­lisme va des­a­parèixer d’Europa de la nit al dia. Aquest és un punt que va bé que inte­ri­o­rit­zem entre tots. Par­ti­cu­lar­ment aquells que van amb pressa als llocs. Dit això, si el que comento és cert per a les revo­lu­ci­ons, per a les con­tra­re­vo­lu­ci­ons és igual­ment veri­ta­ble. Aquest era el meu pen­sa­ment, ves per on, a l’avió de tor­nada de Hong Kong; l’antiga colònia britànica que va començar l’any 1997 el seu llarg retorn (fins al 2047) a mans xine­ses. La Xina tal vegada és una de les civi­lit­za­ci­ons que tenen més clara la len­ti­tud dels can­vis. Només cal recor­dar aque­lla citació (falsa) de l’ex-pre­mier xinès Zhou Enlai quan se li va fer una pre­gunta sobre la Revo­lució Fran­cesa. Encara és massa aviat per par­lar-ne. La citació, fruit d’un malentès, deixa evidència d’una rea­li­tat: la mirada llarga de la Xina sobre els fets històrics.

Després de 150 anys de con­trol britànic, la sinit­zació de Hong Kong avança ara amb pas­sos deci­dits en els àmbits econòmic, polític i cul­tu­ral. Actu­al­ment una regió admi­nis­tra­tiva espe­cial, la ciu­tat-regió té una forma par­cial de govern democràtic que per­met l’elecció d’alguns càrrecs de govern. Tan­ma­teix, sentències judi­ci­als específiques bar­ren el pas als can­di­dats demòcra­tes. La pressió del govern xinès s’estén de manera lenta i impla­ca­ble.

L’any 2012 va arri­bar la pri­mera reacció: el movi­ment de pro­testa juve­nil lide­rat per Jos­hua Wong con­tra la impo­sició de l’assig­na­tura d’edu­cació moral i naci­o­nal, obli­gatòria a la Xina con­ti­nen­tal. El 2014 arri­ba­ria la “revo­lució dels paraigües”. El cen­tre de Hong Kong va que­dar atu­rat prop de tres mesos amb pro­tes­tes mas­si­ves al car­rer. El govern xinès, intel·ligent­ment, va dei­xar que la pro­testa es diluís tota sola. I la deriva política con­ti­nua. El movi­ment estu­di­an­til s’ha trans­for­mat ara en movi­ment sufra­gista. Scho­la­rism es trans­forma en el par­tit Demo­sisto. Men­tres­tant, el temor de Pequín és que aquest sigui el pri­mer pas cap a la con­versió en un movi­ment inde­pen­den­tista com el que ha arre­lat a Taiwan. El docu­men­tal Jos­hua con­tra la super­potència fa un retrat mera­vellós de la seva evo­lució.

La con­tra­re­vo­lució avança, doncs, als tri­bu­nals. Ara bé, alguns lli­bre­ters crítics amb el règim des­a­pa­rei­xen com per art de màgia. I aquesta set­mana s’anun­ci­ava que el govern xinès vol que els escol­tes de la regió mar­xin al pas de l’oca com els seus ger­mans con­ti­nen­tals. La lliçó és fami­liar: l’auto­ri­ta­risme genera anti­cos­sos. L’auto­no­mia, quan es veu vio­len­tada, fàcil­ment es trans­forma en desig d’inde­pendència. Un cop acos­tu­mats a la democràcia és difícil tor­nar enrere. I la Xina és un país auto­ri­tari que té greus pro­ble­mes per com­pren­dre la diferència política o cul­tu­ral (Tibet...). I ara direu: i a mi què m’has d’expli­car?