L’oportunitat

La vida és plena d’opor­tu­ni­tats que no es poden dei­xar per­dre. N’hi ha tan­tes que molts dels que tenim entre 15 i 80 anys tenim també sem­pre a prop algú que sem­bla que sigui al món per dir-nos que no badem. Ja sé que és gent que ens estima, gent que vet­lla per cadas­cun de nosal­tres, però també gent que sem­bla que no vul­guin que des­can­sem mai. Hi ha tan­tes opor­tu­ni­tats que no podem dei­xar per­dre! N’hi ha per a la feina, per a les vacan­ces, per a l’amor, per als estu­dis, per a tot el que volem com­prar o ven­dre. I després, hem d’afe­gir-hi encara aquells que no ens esti­men, però que també són al món, si més no en hores de feina, amb la idea d’avi­sar-nos perquè tre­ba­llen a la caixa o a les com­pa­nyies de mòbils o d’asse­gu­ran­ces. Ens tru­quen, ens tui­te­gen, ens inun­den de what­sapps dia i nit. Als cata­lans d’avui, a més, ens ha tocat viure una època en què tenim una opor­tu­ni­tat històrica a tocar la can­to­nada. Uns perquè volen cul­mi­nar l’espa­nyo­lit­zació que alguns dels seus avant­pas­sats van ence­tar amb molta més força que traça. D’altres perquè volem des­fer-nos-en amb més enginy que el dels que ens han pre­ce­dit. Ben entès: no, dels espa­nyols, que també han de tenir un lloc al món, com dels que ens espa­nyo­lit­zen. I el cas és que aquests dies els que, per enten­dre’ns, som de l’equip de casa veiem amb per­ple­xi­tat com hi ha par­tits polítics que dis­cu­tei­xen si han de triar no un, no dos, sinó tres pre­si­dents de cop: el simbòlic, el que serà a Bar­ce­lona, el que ja tenen empre­so­nat. Els ata­bala sen­tir que els de Madrid i els que, també per enten­dre’ns, són cata­lans de Madrid els diuen que no ho facin. ¿De debò han de dub­tar tant si amb el dèficit històric de pre­si­dents de la Gene­ra­li­tat que arros­se­guem hau­rien de triar-ne no un, no dos, no tres, sinó tota una cabas­sada?