La cotorra monàrquica

Tinc una cotorra que es va fer monàrquica arran de la coro­nació del nou rei. Jo m’havia ador­mit escol­tant-ne el dis­curs per la tele, i en des­per­tar que sento: “¡Uni­dad, per­ma­nen­cia, equi­li­brio, con­vi­ven­cia!” Era ella, la Clo­tilde, que s’havia après mots del reial dis­curs que li devien arri­bar al cor. Cosa ben cata­lana, que vaig pen­sar, i mira que a casa només havia res­pi­rat aires repu­bli­ca­nots. L’endemà, cres­cuda i estar­ru­fada, ata­cava a pri­mera hora: “¡Orgu­llo y satis­facción, orgu­llo y satis­facción, orgu­llo y satis­facción!” El cas és que, jo, vinga pen­ti­nar-la i donar-li pipes ben sala­des, i ella, quan volia, m’enge­gava de sobte: “¡Estima, res­peto, con­fi­anza, dig­ni­dad, pres­ti­gio!” I mira que la vaig criar amb mots sen­zills i fàcils d’apren­dre: “Avui és festa, Sant Joan la fa, agafa l’esco­peta i se’n va a caçar. Tira un tret, mata un par­dal, ves­tit de gene­ral...” Però, esclar, com podia pen­sar, pobre de mi, que l’estava pre­pa­rant per fer-se de la colla dels depre­da­dors armats.

Vaig cui­tar a impo­sar-li un càstig exem­plar rebai­xant a la mei­tat la seva ració diària de pipes. Deba­des. Només calia que em veiés entrar a l’estudi, on dis­posa de perxa per­ma­nent, perquè de cop esclatés la tem­pesta ver­bal: “¡Energía, ilusión, dig­ni­dad, pro­tección, espe­ranza!” Per con­tra­a­ta­car, vaig començar clas­ses de ree­du­cació: “¡Radi­ca­li­tat democràtica, drets col·lec­tius, eco­no­mia solidària, apo­de­ra­ment popu­lar!” Al prin­cipi, s’ho va anar empas­sant amb més o menys resistència, sobre­tot en sen­tir “apo­de­ra­ment” (fins ahir, feia de cotorra molt nor­ma­tiva, tot s’ha de dir), però, al cap de poc, ja hi tor­nava: “¡Civismo, tole­ran­cia, hones­ti­dad, rigor!” Fart de sen­tir-la, li vaig embe­nar els ulls, la vaig tan­car en una cam­bra fosca, i li vaig posar un dia sen­cer i la nit cor­res­po­nent un recull de cançons de la terra i alguna en cas­tellà i anglès per no pecar de mono­lingüisme per­tinaç. Va ser inútil. Tant era que m’hagués pene­dit de sot­me­tre l’au per­tinaç a una pena tan dura, perquè ella, cla­mava, impertèrrita: “¡Cul­tu­ras, tra­di­ci­o­nes, len­guas, vías, puen­tes, Anto­nio Mac­hado, Espriu, Aresti, Cas­te­lao...!”

Arri­bats en aquest punt, ja no vaig poder més, i m’hi vaig enca­rar, vaja si vaig plan­tar cara a l’oce­llot. “Escolta, atre­vida igno­rant”, que li dic, “¿com goses esmen­tar Mac­hado? ¿No sabies que va morir a Cot­lliure, fugint dels assas­sins que, anys més tard, van tor­nar a posar la monar­quia? De moment, vaig acon­se­guir tenir-la una esto­neta callada, però hi va tor­nar de seguida: “¡Igual­dad, soli­da­ri­dad, res­peto, sen­si­bi­li­da­des, amis­tad, her­man­dad, fra­ter­ni­dad!” D’una mano­tada la vaig fer volar dalt de l’armari i vaig escri­das­sar-la: “I encara goses dir el nom d’Espriu, en aquesta casa, quan has sen­tit tanta gent recor­dar que ell deia que no cal espe­rar res de Madrid i que tot allò que no fem per nosal­tres matei­xos no ens serà donat!” Sense repren­dre l’alè, vaig pros­se­guir: “¿I què en saps tu, d’Aresti, des­gra­ci­ada? Aquí, a Bar­ce­lona, es va sen­tir per pri­mera vegada el seu poema, “Egun da Santi Mamiña”, en la veu de Mikel Laboa, l’any 1964, a la Cúpula del Coli­seum, on l’havia por­tat la benemèrita Maria Aurèlia Cap­many!”

En veure-la cap­cota i vençuda, li vaig estal­viar que Cas­te­lao havia mort a l’exili, jus­ta­ment a Bue­nos Aires, d’on pro­ce­dien els avis de Clo­tilde (o els rebesa­vis, que, d’edats i gene­ra­ci­ons de cotor­res, no hi entenc gaire). Però les cotor­res que s’han adap­tat al medi bar­ce­loní són molt astu­tes, no en va han dis­pu­tat, amb èxit, el ter­reny urbà a tota mena d’ocells. De manera que, l’endemà, després de fer-me unes quan­tes moi­xai­nes, tor­nava a la càrrega: “¡Cam­bio, trans­for­mación, pro­greso, impulso, con­vicción, acti­tu­des, men­ta­li­da­des!”

Ja des­es­pe­rava, i pen­sava posar-la a dieta abso­luta de pipes ben sala­des (per molt que pro­tes­tes­sin els de la Soci­e­tat Pro­tec­tora d’Ani­ma­lons Monàrquics), quan a par­tir del 3-O va can­viar de regis­tre en sen­tir el dis­curs del rei als espa­nyols sobre Cata­lu­nya i el deure dels “legítimos pode­res del Estado de ase­gu­rar el orden cons­ti­tu­ci­o­nal y el nor­mal fun­ci­o­na­mi­ento de las ins­ti­tu­ci­o­nes”. De manera que, ara, la Clo­tilde només eixorda: “Lli­ber­tat pre­sos polítics!”, “Els car­rers seran sem­pre nos­tres!”, “No a les agres­si­ons fei­xis­tes!”, “Puig­de­mont, pre­si­dent!”. I això que encara no s’ha assa­ben­tat del refugi de l’Anna Gabriel a Gine­bra... Per evi­tar-me pro­ble­mes, no la por­taré, com cada any, a la inau­gu­ració del Mobile, on diuen que acu­dirà el rei, no sigui que el Supremo me l’acabi plo­mant...