Tocata i fuga

Tres dies a Palma. Aquí el car­rer Parai­res. Quan feia el sol­dat al cam­pa­ment de Son Dureta jo i uns com­panys hi teníem llo­gada l’habi­tació d’un pis on els diu­men­ges ens canviàvem l’uni­forme per la roba de car­rer. El car­rer Parai­res és molt a prop de la cate­dral, de fet hi con­du­eix, però quan sortíem can­vi­ats seguíem la direcció contrària. Un diu­menge, després de recórrer alguns car­rers del cen­tre antic, em vaig tro­bar en una avin­guda més ampla. Al davant, hi havia un cine. Hi pro­jec­ta­ven la pel·lícula espa­nyola que lla­vors feia furor: Tocata y fuga de Lolita. Una pel·lícula de des­tape: les actrius hi sor­tien fugaçment des­pu­lla­des: un cul, un pit. La cen­sura s’havia fet momentània­ment per­mis­siva. També en deien pel·lícules de la “ter­cera via”. Entre les comèdies d’Alfredo Landa i les pel·lícules estran­ge­res, lla­vors molt dedi­ca­des a la temàtica sexual i política, el cine espa­nyol assa­java la via del mig: sexe refre­nat i una petita pin­ze­llada de denúncia no direm política, perquè això sí que no era pos­si­ble, sinó social, de cos­tums... No vaig entrar al cine perquè l’horari no s’adap­tava a l’hora de tor­nar a ves­tir l’uni­forme i rein­gres­sar al cam­pa­ment. Tocata y fuga de Lolita... El cine espa­nyol sem­pre fa l’efecte que pri­mer s’inventa els títols de les pel·lícules i després escriu un guió que s’hi adi­gui.

Aque­lla mateixa set­mana, el capità de la com­pa­nyia m’havia con­fiat, en un apart, que ell per­ta­nyia a la UMD, l’orga­nit­zació mili­tar clan­des­tina que s’opo­sava a Franco i que advo­cava per una democràcia un cop des­a­pa­re­guda la seva figura. Fal­tava un any just per la mort del cab­dill. Con­fiança per con­fiança, jo li havia dit que aquesta democràcia havia d’incloure un reco­nei­xe­ment de Cata­lu­nya. Vaig notar que no hi havia pen­sat. Vaig notar, també, que el meu sug­ge­ri­ment no li feia gaire gràcia.

Car­rer Parai­res. M’enca­mino a la cate­dral. Hi visito la cape­lla que Miquel Bar­celó, un agnòstic o direc­ta­ment ateu, ha deco­rat. Una placa explica que va ser una ini­ci­a­tiva del bisbe ante­rior i que la cape­lla va ser inau­gu­rada pels reis, també ante­ri­ors. Pot­ser és que estic obses­si­o­nat, però penso que ara aquest encàrrec o la seva accep­tació per part de l’artista rebel i soli­dari no seria pos­si­ble. Estic obses­si­o­nat pel fet que se segres­tin lli­bres, es fiquin can­tants a la presó, es facin des­pen­jar d’una expo­sició qua­dres que par­len de pre­sos polítics. Pel fet que la sola expressió “pre­sos polítics” sigui san­ci­o­nada. Pel fet que hi hagi pre­sos polítics. Aquesta és la democràcia, mi capitán? L’arti­cle 155: aquest és el reco­nei­xe­ment de Cata­lu­nya?

Som on érem: al des­tape, a la ter­cera via con­tro­lada... a la Tocata y fuga de Lolita. Tocata i fuga, aquesta és l’expressió, aquest és el nos­tre guió.