L’exemple d’Islàndia

El 24 d’octu­bre del 1975 les dones van pren­dre els car­rers d’Islàndia. En lloc d’anar a tre­ba­llar, dedi­car-se a les tas­ques de la llar o cui­dar els fills, van sor­tir al car­rer per mani­fes­tar-se en favor de la igual­tat de gènere. El país es va atu­rar i va obrir els ulls a molts homes. Qua­ranta anys després Islàndia es troba al cap­da­vant del rànquing mun­dial en igual­tat de gènere, lloc que ocupa des de fa nou anys. Malau­ra­da­ment aquí ens tro­bem lluny del top ten d’aquest rànquing i és pre­ci­sa­ment aquesta rea­li­tat la que es vol denun­ciar dijous que ve, Dia de la Dona Tre­ba­lla­dora. Aquest any els col·lec­tius femi­nis­tes han con­vo­cat les dones a fer vaga, però no només a fer una vaga a la feina, sinó també a casa, en les tas­ques domèsti­ques, en la cura dels fills, dels pares... Tot per visi­bi­lit­zar el valor de la seva feina, el que apor­ten a la soci­e­tat. Es tracta no només de denun­ciar la bretxa sala­rial sinó la dis­cri­mi­nació labo­ral i social per raó de gènere, així com la violència de gènere. Atu­rada gene­ral o atu­ra­des par­ci­als per denun­ciar desi­gual­tats impròpies del segle en què vivim. Dijous que ve hi ha l’opor­tu­ni­tat, més que de pro­tes­tar, de valo­rar i rei­vin­di­car el paper de la dona en l’àmbit labo­ral, i també el domèstic. A Islàndia, el cone­gut com “dia de festa” de les dones va ser­vir per obrir el camí de l’eman­ci­pació de la dona. Aquí s’ha fet feina, però malau­ra­da­ment en queda moltíssima per fer. I també és cosa dels homes.