Aniversari operístic deslluït

El Liceu com­pleix deu anys de la seva recons­trucció després d'aquell tràgic dilluns, 31 de gener de 1994, que s'incendià. Ho ha fet amb Il tro­va­tore, una de les òperes més emblemàtiques i romànti­ques de Giu­seppe Verdi. I un cop més la pro­posta del direc­tor artístic, Joan Mata­bosch, ens ha dece­but, tant per l'esce­no­gra­fia de William Orlando com pel con­junt d'intèrprets, del qual ha des­ta­cat la soprano Fio­renza Cedo­lins. Sem­pre hi ha una prima donna, com de tant en tant Edita Gru­be­rova, o un tenor virtuós, com Juan Diego Flórez, per ocul­tar la medi­o­cri­tat gene­ral de les pro­duc­ci­ons.

El geni de Bus­seto no ha estat dig­ni­fi­cat al llarg d'aquesta dècada en el nos­tre tea­tre líric. No ho va ser durant el 2001, cen­te­nari de la mort del mes­tre, sense cap pro­gra­mació espe­cial, i no ho ha sigut en la majo­ria de pro­duc­ci­ons ver­di­a­nes que s'han vist, algu­nes d'espe­ci­al­ment lamen­ta­bles, com Un ballo in masc­hera de Calixto Bieito.

En la direcció musi­cal ha domi­nat la tendència germànica, amb excel·lents òperes wag­ne­ri­a­nes, però s'ha menys­tin­gut el reper­tori verdià que reque­reix que la tota­li­tat dels intèrprets, la direcció musi­cal i el cor esti­guin al més alt nivell.

Escol­tant aquest Il tro­va­tore ens ado­nem que que­den molt lluny les ver­si­ons de Her­bert von Kara­jan i Tullio Sera­fin i d'artis­tes com Fio­renza Cos­sotto en el paper de gitana Azu­cena; Plácido Domingo o Franco Boni­so­lli, com a Man­rico; Raina Kabai­vanska o Rosa­lind Plow­right com a Leo­nora, i Piero Cap­puc­ci­lli o Gior­gio Zan­ca­naro en el paper del comte de Luna. Per quina raó el Liceu no pot optar per esce­no­gra­fies d'època, alhora que moder­nes per la tec­no­lo­gia tea­tral emprada, com les que s'han vist a La Scala de Milà, a la Sta­ast­so­per de Viena, al Covent Gar­den de Lon­dres o al Metro­po­li­tan de Nova York?

Reco­mano, per com­pa­rar ver­si­ons i per saber de què par­lem, visi­o­nar, per exem­ple, el DVD de la pro­ducció feta d'aquesta mateixa òpera el 1978 a la Sta­at­so­per de Viena amb la direcció musi­cal de Her­bert von Kara­jan.

No es tracta de miti­fi­car el pas­sat sinó de defen­sar l'art líric inte­gral i la màxima emoció. La posada en escena d'Il tro­va­tore és una prova de foc per a qual­se­vol tea­tre líric que vul­gui estar entre els més impor­tants del món. I per això cal, ine­vi­ta­ble­ment, acu­dir a les millors veus ver­di­a­nes del moment o, si els cai­xets són inac­ces­si­bles per a un tea­tre públic, espa­vi­lar-se per loca­lit­zar-les. S'intenta des­vir­tuar la frus­tració i el des­encís de molts abo­nats al·legant que cal optar per la inno­vació i la moder­ni­tat, qua­li­fi­cant els crítics amb la gestió artística del Liceu de nostàlgics. Amb aquesta estratègia de cara als mit­jans de comu­ni­cació s'amaga la inca­pa­ci­tat de recu­pe­rar l'entu­si­asme del melòmans i deso­ri­en­tar el nou públic.

No es pot fes­te­jar l'ani­ver­sari amb dinou fun­ci­ons d'aquest Il tro­va­tore des­lluït. Sort en tenim de crítics lúcids com Roger Alier, que ha qua­li­fi­cat aquesta pro­ducció de «des­lluïda» i de «desànim». Hi estic d'acord. El que havia de ser, doncs, un esde­ve­ni­ment operístic haurà pas­sat sense pena ni glòria.