Violeta

Aquesta set­mana les ciu­tats s’han tenyit de vio­leta. S’ha fet visi­ble la força impa­ra­ble del femi­nisme, i això demos­tra que és una revo­lució pen­dent però que cada vegada és més a prop. En una mobi­lit­zació fins ara mai no acon­se­guida, s’ha demos­trat que dones i homes estem a punt per sal­tar la tanca.

No ha estat gens fàcil visu­a­lit­zar la revo­lució vio­leta, mal­grat la històrica i crei­xent militància femi­nista. Fins la pari­tat o el dret a la igual­tat en tots els àmbits, mol­tes vega­des s’han pre­sen­tat més com una con­cessió que no pas com una con­questa de la dona. Tal­ment, la soci­e­tat patri­ar­cal és molt arre­lada i és fàcil crear anti­cos­sos con­tra el canvi de para­digma. Queda molta feina a fer, però estem al bon camí.

A la meva comarca, les dones majo­ritària­ment ocu­pen els càrrecs de màxima res­pon­sa­bi­li­tat en els governs muni­ci­pals. I són alcal­des­ses que ges­ti­o­nen amb nota alta. Dones que et fan sen­tir orgull de ser-ne con­ciu­tadà. A la mani­fes­tació de dijous al meu poble, una pan­carta deia “les nenes ja no volen ser prin­ce­ses; ara volen ser alcal­des­ses”, i aquesta expressió vol dir mol­tes coses.

Comen­cem a intuir que la revo­lució femi­nista ha començat, i que va acom­pa­nyada de l’aposta repu­bli­cana, i que va com­ple­tada per una opció de trans­for­mació social, gens incom­pa­ti­ble amb el sen­ti­ment de canvi cada vegada més arre­lat al país. Segur, dones i homes hem ocu­pat el car­rer, amb la volun­tat que els car­rers siguin sem­pre nos­tres.

Avui a la tarda, ANC i Òmnium con­vo­quen a mani­fes­tar-se al pas­seig Colom de Bar­ce­lona, en una nova prova de vin­di­cació de la nos­tra rea­li­tat com a poble. Hem de tor­nar al car­rer, millor, hem d’ocu­par aquest car­rer que és nos­tre. I el llaç vio­leta ha de con­viure amb el groc en la con­ti­nu­ada cursa per bas­tir un futur millor.