Bestiar

Com n’hem de dir de tot ple­gat? Quan fins i tot l’expressió pre­sos polítics els la fur­ten a Oriol Jun­que­ras, Joa­quim Forn, Jordi Sànchez o Jordi Cui­xart. Són pre­sos comuns. Ja és ben cert que els geps els van posar a l’esquena perquè un mateix no se’ls veiés. I l’Estat i tots aquells que han donat l’empenta perquè el govern sigui entre la presó, l’exili i la lli­ber­tat sota fiança no vol­dran mai aquest mirall. Com tam­poc volen veure’s en el mirall que suposa la can­di­da­tura de Jordi Sànchez. Qui l’ha relle­vat al cap­da­vant de l’ANC, l’his­to­ri­a­dor Agustí Alco­berro, és, entre molts altres lli­bres, al dar­rere, jun­ta­ment amb Mireia Cam­pa­ba­dal, d’una com­pi­lació de Cròniques del Setge de Bar­ce­lona de 1713-1714. Només cal que obriu a l’atzar qual­se­vol d’aquests relats, alguns anònims. Amb Bar­ce­lona sota setge, un 8 d’agost. “ Ocor­regué en est dia haver-i algu­nes esco­pe­ta­des a la falda de Montjuïch per voler los espa­nyols pèndrer una par­tida de bastià que pas­tu­rava, lo que no pogue­ren lograr. Arrivà un vai­xell car­re­gat de blat.”

En plena guerra de suc­cessió de la corona hispànica, els sol­dats mal­da­ven pel bes­tiar. No en podem dir setge ara. Sí que en podem dir Gene­ra­li­tat inter­vin­guda, soci­e­tat inter­vin­guda, voca­bu­lari o llen­guatge inter­vin­gut. No és bes­tiar, però poden ser bous i esque­lles el que podem per­dre en aquest moment en què la política se n’ha anat pel pedre­gar, i en què un jutge és qui acaba dient qui pot ser pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat, sal­tant-se a la torera aquest mateix imperi de la llei que contínua­ment es posen a la boca. A l’imperi com al Flan­des de l’època el sol s’ha post. El jutge Lla­rena creu que hi ha risc de rei­te­ració delic­tiva, i Jordi Sànchez segons ell no es pot sot­me­tre a la inves­ti­dura. La fis­ca­lia, amb qui van de tronc, li havia dema­nat que no li atorgués el permís peni­ten­ci­ari, perquè “con­ce­dir el permís en aquest con­text seria tant com afa­vo­rir el procés vio­lent”. L’etarra Yoldi ho va tenir més fàcil, i es va res­pec­tar el seu dret polític a expli­car-se davant del par­la­ment navarrès. Ja se sap que en absència de violència es pot par­lar de tot. I és clar que l’Estat exer­ceix la seva, la que sent legi­ti­mada d’exer­cir, diguin el que diguin l’ONU, Amnis­tia, i pot­ser Estras­burg. No sé ben bé com n’hem de dir. Però la crònica del 1700 ja par­lava de bes­tiar, ja és això. Com bes­tiar.